Els decrets del Consell que inclouen alguna mena de regulació lingüística per a tractar de fomentar l’ús equànime de les dues llengües oficials del País Valencià es va tornar a trobar amb una nova sentència del Tribunal Superior de Justícia que entrebanca el desplegament de les normatives, en aquest cas, perquè els magistrats van considerar que el Decret 6/2017 que regula l’ús del castellà i del valencià en l’Administració “ignora la realitat plurilingüe” del territori.
Aquest dimecres, el TSJ va declarar la nul·litat d’onze articles del Decret 6/2017 i va donar així resposta al recurs presentat pel PPCV contra aquesta normativa amb què els conservadors consideren que es produeix un “atac innecessari” cap al castellà en la defensa de l’ús del valencià. La sentència del tribunal no és ferma i, per això, la Generalitat ja va informar que treballa en recórrer contra la decisió, principalment perquè el tribunal no es va pronunciar sobre l’article 4 que estableix que el valencià és la llengua pròpia de l’Administració i, per tant, aquesta serà la llengua destacada d’ús normal i general sense que això implique cap limitació per al castellà, el punt també destaca la discriminació positiva envers l’ús llengua pròpia. El govern valencià assenyalava també que tots els articles del decret beuen de l’esperit de l’article 4 i “en cap cas s’exclou una llengua oficial respecte l’altra”.
Malgrat que tot l’articulat, com argumenta la Generalitat, comparteix la premissa de l’article 4, la secció quarta del TSJ va considerar que en onze d’aquestos –que advoquen per l’ús destacat del valencià en les notificacions, retolacions d’edificis i comunicació entre els empleats públics i els ciutadans– són contraris a dret. L’alt tribunal feia constar també que hi havia informes desfavorables del Consell Jurídic Consultiu envers la normativa.
El tribunal considera que no s’ajusta a dret, per exemple, que un treballador públic haja d’optar per respondre com a primera opció: ‘diga’m, bon dia’. Els magistrats consideren que posar el valencià davant del castellà en l’inici d’una atenció telefònica o rere un taulell és “imposar de manera general i en tota circumstància i sense justificació coneguda” l’ús d’una llengua, perquè això, apuntava, contravé l’Estatut d’Autonomia, la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) i la doctrina del Tribunal Constitucional (TC).
Per altra banda, el TSJ va advertir que les informacions que la Generalitat envie per escrit a altres territoris han d’estar com a mínim en castellà, inclús les comunicacions amb territoris amb llengua comuna perquè, tot i que en la seua resolució argumentava que no entrava en qüestions filològiques, deixava constància que el valencià no és una llengua oficial a Catalunya i les illes Balears. El TSJ apuntava també que no és il·legal expedir els documents per defecte en valencià, però, indicava que si el sol·licitant demana que es facen en castellà, s’han de fer en aquesta llengua.
La justificació de la secció quarta parlava en aquestos termes: “amb independència de la naturalesa, concepte o consideració que es puga mantindre sobre el valencià i/o català, inclús en la tesi que una i altra llengua cooficial en les comunitats autònomes de Catalunya, Balears i València formen part del mateix sistema lingüístic, que conformen una comunitat lingüística i àmbit lingüístic, que des del punt de vista de la filologia, valencià i català siguen la mateixa llengua o fins i tot encara que s’admetera sense matisos que científicament són el mateix valencià i català i no llengües similars –aquesta sala no es defineix en aquest punt– es jutja que el decret impugnat contravé el sistema de fonts determinat en la Constitució, a part de no respectar el principi de jerarquia dins del subsistema normatiu autonòmic valencià”.
Les retolacions i les licitacions
La sentència del TSJ posa l’accent en dos àmbits concrets com ara els rètols en les oficines, els senyals de trànsit i les convocatòries de concursos públics.
El TSJ considera il·legal que en una oficina pública s’indique només ‘eixida’ i no ‘salida/eixida’ o ‘espere el seu torn/espere su turno’. El tribunal sentenciava, sense entrar en qüestions sociolingüístiques, que l’ús exclusiu del valencià en les zones valencianoparlants i l’ús de les dues llengües oficials per a les comarques de predomini lingüístic castellà “no preserva l’equilibri entre les dues llengües oficials”. El motiu, però, és que no hi ha “equilibri” entre les llengües oficials i, per tant, els castellanoparlants no obtenen de l’Administració el mateix tracte que els valencianoparlants. El tribunal remarcava en aquest sentit que no calia oblidar que existeix l’obligació de conéixer el castellà, el valencià, no.
Els magistrats de l’alt tribunal emfatitzaven que estaven d’acord amb el foment del valencià però que aquest s’ha de fer dins del marc estatutari i legal, sense “proscriure el castellà”, és a dir, que permet la promoció de la llengua pròpia però sempre que es faça acompanyada del castellà.
Per altra banda, el fet d’incloure el valencià com a requisit en els plecs de condicions dels concursos públics és una decisió sense legalitat perquè la matèria relativa a contracte del sector públic és competència estatal.
Finalment, el TSJ va declarar nul l’article que avala l’ús exclusiu del valencià en els senyals de trànsit en les zones valencianoparlants perquè el decret no estableix que en les zones de predomini castellà almenys s’han d’indicar en aquesta llengua. Això, feien constar els magistrats, “suposa un tracte immotivadament desigual i en perjudici dels territoris de predomini lingüístic castellà sobre els de predomini valencià”.
“Crear conflicte” i alterar la “sobirania popular”
Aquest dimecres, mentre PPCV i Ciutadans destacaven la nova “garrotada” contra el Consell per l’anul·lació d’onze articles del Decret 6/2017, els col·lectius en defensa del valencià com Plataforma per la Llengua i Acció Cultural posaven l’accent en el fet que la sentència qüestiona novament els drets lingüístics dels valencianoparlants.
Plataforma per la Llengua va considerar la decisió de la Secció Quarta de l’alt tribunal com una “interferència política del poder judicial” en les polítiques de normalització lingüística i instaven el Consell a través d’un comunicat a garantir que el valencià siga la llengua pròpia de l’Administració. L’associació recordava també que és el valencià, en aquest cas, qui fins ara ha estat discriminat i que, per tant, “és surrealista i malintencionat que s’haja anul·lat un decret que pretén equilibrar l’ús del valencià amb el del castellà”.
Per altra banda, la Plataforma advoca perquè siguen les administracions les qui donen validesa o no als documents que reben, incidia pel que fa la decisió del tribunal d’obligar a enviar en castellà la informació inclús als territoris que comparteixen llengua pròpia.
ACPV, per la seu part, va rebutjar la postura del TSJ, “perquè es posiciona juntament amb el PP en la decisió d’impedir la dignificació del valencià com a llengua pròpia del poble valencià i pretén mantenir-la en l’estatus de llengua secundària”. Acció Cultural qualificava el recurs del PPCV com un mecanisme “partidista” per a “crear un conflicte artificial i divisions i enfrontaments dins la societat”. Finalment, ACPV assenyalava en un comunicat la “pretensió d’un sector significatiu del poder judicial de qüestionar la sobirania popular representada per les Corts Valencianes i el Consell i de corregir les seues legítimes i democràtiques decisions, amb l’alteració del fràgil equilibri de la divisió de poder que caracteritza una democràcia avançada”.
