No hi ha possibilitat de fomentar el valencià. Almenys, no com ho entén l’actual Consell. La nova sentència d’aquest divendres del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) que anul·la l’article 4 i el 22 del Decret 61/2017 que regula l’ús de les llengües a l’administració són un torpede als pilars de la normativa. Si dimecres l’alt tribunal va dir que no s’ajustaven a dret onze punts que desenvolupaven la promoció del valencià entre els treballadors públics i la ciutadania, divendres, el TSJ va posar el punt de mira en els paràgrafs on s’indica que la llengua pròpia i “destacada” de l’administració és el valencià.
Els tretze articles del decret anul·lats, tot i que la sentència no és ferma i la Generalitat ja va indicar aquest divendres que recorreria contra les dues decisions del tribunal, deixen pràcticament sense efecte la norma ja que el magistrat de la Secció Quarta de la Sala contenciosa administrativa lamina les possibilitats de discriminació positiva envers la llengua minoritzada. Els 14 articles que resten en peu, més les disposicions addicionals, la transitòria, la derogatòria i una final són aquells en què la norma parla de drets, com ara que l’administració oferisca als ciutadans instàncies o altres documents escrits en les dues llengües. La burocràcia que vaja adreçada al ciutadà sempre ha d’estar en castellà perquè es puga oferir també en valencià.
Així doncs, el marc conceptual que planteja el preàmbul –que sempre és la part de tot decret en què s’explica l’estat de la qüestió, així com les normatives existents amb què se sosté la nova norma– del Decret 61/2017 queda diluït, si més no, ineficaç tenint en compte la postura del TSJ. La introducció amb què es justifica el perquè de la norma anul·lada parcialment, recorda la responsabilitat de la Generalitat a tot el territori valencià –valencianoparlant i castellanoparlant– amb la llengua pròpia i s’empara, per a esgranar el model científic de foment del valencià del Consell, en les dues normatives que recullen el vincle de les llengües oficials del País Valencià amb els seus habitants: L’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià.
El preàmbul, doncs, apel·la a l’Estatut, on fa constar que el valencià és a totes passades llengua pròpia de tots els habitants del territori, indistintament de la llengua predominant. El marc estatutari fa recaure sobre la Generalitat el paper de garant del compliment efectiu, tant de l’oficialitat com de l’ús normal de les dues llengües i assenyala que aquesta ha d’adoptar mesures per a assegurar el coneixement i, a més, ha d’atorgar “especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”. L’Estatut, com recull el preàmbul, indica que “tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic en valencià”.
Més enllà de l’oficialitat “compartida” de les dues llengües, l’Estatut assenyala que el valencià és “llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, ho és també de la Generalitat i de la seua administració pública, de l’administració local i de les altres corporacions i institucions públiques dependents d’aquelles”. El Consell, doncs, té el deure de regular l’ús de la llengua en l’administració i “mitjançant disposicions reglamentàries, fomentarà l’ús del valencià en totes les activitats administratives dels òrgans que en depenen”.
I, encara s’aprofundeix més en la introducció sobre quin és el marc tècnic per a fomentar el valencià. Es recorda així el Decàleg d’Ares del Maestrat de 2003 on s’estableixen les pautes per a impulsar l’ús del valencià en l’administració. La finalitat última, conclou el Preàmbul, és que el valencià, independentment de quina siga la llengua primera dels valencians i les valencianes, siga percebut i considerat com a llengua pròpia de tots i de totes. Tanmateix, el TSJ va declarar nuls els 13 articles que més incipiència fan en desplegar competències lingüístiques entre els empleats públics per a garantir els drets tant dels valencianoparlants com dels castellanoparlants a sumar coneixements en una llengua que, com emfatitza l’Estatut i la LUEV, també és seua.
L’alt tribunal va desactivar els punts on s’especificava una discriminació positiva del valencià en les notificacions en els tràmits administratius; la retolació d’edificis i dependències públiques; la comunicació entre els empleats públics i la d’aquestos amb els ciutadans; les publicacions i publicitat institucional; els contractes amb proveïdors; així com en la retolació de carreteres, camins i altres dependències, i serveis d’interés públic que depenen d’entitats locals. No contempla tampoc que la Generalitat es puga comunicar amb altres territoris de parla comuna en valencià si aquestes informacions atenyen alguna mena de col·laboració política –de les quals es puga pressuposar un benefici per als ciutadans– però, en canvi, el TSJ, malgrat que rebutja tots els punts on apareixen escrits “mateix àmbit lingüístic”, sí que permet les relacions institucionals en valencià i en castellà sempre junts amb qualsevol territori i si amb aquest es comparteix llengua i si el document és un text protocol·lari (com ara un saluda o una felicitació) es podrà fer només en valencià.
Fomentar el valencià sense els articles que el promocionen
Si el Consell aplicara les restriccions al decret previstes pel TSJ sense esperar el pronunciament del Tribunal Suprem, la norma que regeix els usos de les llengües oficials a l’administració quedaria reduïda a la meitat i sense quasi impacte per a la promoció de la llengua pròpia. Per al TSJ són ajustats a dret 14 dels 27 articles de la norma més les disposicions addicionals, transitòries i finals, en aquest cas totes són vigents a excepció de la segona, que també és contrària a dret per a l’alt tribunal valencià.
Així doncs, amb la proposta de decret que fa el TSJ a través de les seues sentències el foment i la promoció del valencià queden limitats. La Sala entén ajustats a dret els articles que en la pràctica sols fan que reconéixer els drets d’usar el valencià però limita la capacitat de la Generalitat de promoure la llengua al sector públic. Els articles que queden vigents són l’1 i el 2, que detallen l’objecte i l’àmbit del decret. Cap dels dos detalla, doncs, mesures concretes per al foment de la llengua pròpia. El tercer, dedicat a l’àmbit territorial, també queda anul·lat en part en entendre que la Generalitat no pot adreçar-se a administracions d’altres territoris de l’àmbit lingüístic perquè a Catalunya i Balears el valencià no és oficial.
L’article 4 també queda anul·lat en el segon pronunciament del tribunal perquè és el que especifica que el valencià serà “llengua destacada” de l’administració. Els articles 9, 10, 12.3, 14, 15.1, 16, 18.1, 20 punts 1, 2 i 3; l’article 21.1, i l’article 26 més la disposició final segona tampoc passen el filtre del TSJ.
Així doncs tenen validesa, segons el parer de l’alt tribunal valencià, el 5, que fa al·lusió al fet que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és l’entitat normativa; el 6, que parla sobre l’ús no discriminatori del llenguatge; el 7, que copia dos articles de la Llei d’Ús i Ensenyament sobre els municipis de les zones de predomini castellanoparlant i valencianoparlant. És a dir, tots articles que no canvien res sobre la situació actual.
El precepte 8 també manté la vigència de manera que reconeix el dret de la Generalitat a retolar la seua identitat corporativa en valencià. L’article 11 sí que s’ajusta a dret, de manera que el material d’ofimàtica, tant el maquinari com el programari, d’ús en l’administració de la Generalitat haurà d’estar adaptat, sempre que siga possible, perquè funcione en valencià. A més, el que elabore la Generalitat o encarregue la institució serà en valencià però sempre que posteriorment es puga adaptar al castellà o altres llengües. En aquest cas, l’article no afecta a la relació de la Generalitat amb la ciutadania.
Sí que garanteix el dret del valencianoparlant els punts de l’article 12 que el tribunal no tomba i que marquen que les “notificacions i les comunicacions que remeta l’administració de la Generalitat a les persones físiques i jurídiques que resideixen als territoris de predomini lingüístic valencià es redactaran en valencià. Es redactaran també en castellà quan així ho sol·licite la persona interessada”. El tribunal accepta aquest punt perquè també dóna l’oportunitat de fer-ho en castellà i perquè quan es tracta de persones de territori de predomini lingüístic castellà, les notificacions i les comunicacions es redactaran en valencià i en castellà.
El 13 també es manté perquè preveu que la Generalitat compte amb impresos i formularis en les dues llengües. El TSJ també valida que els sistemes automatitzats d’informació telefònics o telemàtics tinguem com a primera opció resposta i de consulta el valencià “i el castellà com a segona”. L’article 19 parla de fer ús a les xarxes socials i a les webs de la Generalitat del valencià, castellà i si es pot en altra llengua. El 21.2, que sí que és ajustat a dret permet a la Generalitat que els convenis subscrits amb entitats que no siguen persones físiques o jurídiques estiguen redactats “almenys en valencià”, mentre que els articles 23, 24 i 25 queden vigents perquè recullen que la llengua de comunicació de la Generalitat amb entitats locals, organismes estatutaris i altres administracions de l’Estat amb seu al territori siguen en valencià.
El 27 que és l’últim article del decret se salva també perquè marca que les autoritats i alts càrrecs de la Generalitat “procuraran fer en valencià” les seues intervencions públiques “amb respecte a la llibertat d’expressió lingüística vinculada al dret fonamental previst en l’article 23 de la Constitució”.
