Compromís i Units Podem demanen al Congrés que pose en marxa una comissió d’investigació perquè s’estudien les irregularitats del projecte Castor. La proposta d’aquesta investigació no és nova, sinó que els dos grups ja la van sol·licitar en maig de 2017, després de fer-se públic un document del Ministeri d’Energia que demostrava que el concurs públic va ser redactat expressament per a adjudicar la concessió a ACS, l’empresa de Florentino Pérez. L’objectiu d’aquesta comissió d’investigació seria “esclarir les responsabilitats polítiques derivades de les irregularitats del procés d’adjudicació, finançament, construcció i indemnització del magatzem de gas Castor”. Més d’un any després, la investigació encara no ha començat.
L’informe del Ministeri d’Indústria de l’any 2012, difós pel programa Salvados i al qual va tindre accés també l’ACN, detalla que ACS va unflar fins al 17% el seu benefici industrial per a construir, a través de filials del grup, o subcontractar les instal·lacions del projecte Castor. A més, el conglomerat presidit per Florentino Pérez –que des de finals del 2007 controlava un 66% de la concessionària del magatzem de gas submarí, Escal UGS– va autoadjudicar-se sense preu l’obra de la planta terrestre. Tot plegat va contribuir a disparar el cost final del projecte.
“Un incentiu pervers”
Segons el govern espanyol, el benefici d’ACS, que era contractista i contractant al mateix temps, no havia de superar el 5% previst en el contracte de construcció. Unes instal·lacions, valorades en 1.273 milions d’euros –i un cost final d’uns 3.420 milions per als consumidors de gas–, que el govern espanyol va descartar posar en marxa després que la injecció de gas al subsòl provocara un miler de terratrèmols.
El document “confidencial” de la Secretaria d’Estat d’Energia, pertanyent aleshores al Ministeri d’Indústria, concreta amb percentatges i xifres la ja coneguda disbauxa de costos en constant escalada del projecte Castor. De fet, segons admet el govern espanyol, el model retributiu d’aquestes infraestructures potenciava que un increment de la inversió suposava per a ACS una major retribució. Un “incentiu pervers” derivat del sistema de retribució estatal d’aquestes instal·lacions però, sobretot, del control omnipresent que la constructora tenia en tots els àmbits del projecte: el grup de Florentino Pérez va exercir pràcticament tots els papers de l’auca, sent al mateix temps concessionari contractant del magatzem de gas submarí i constructor contractista. “Això és una font de conflicte d’interessos, atés que la majoria del consell d’ESCAL està vinculada mitjançant una relació contractual amb el grup ACS”, certifica l’informe.
El contracte d’enginyeria, adquisició, construcció i instal·lació, adjudicat per Escal UGS a ACS en setembre de 2007, preveia un marge de benefici industrial del 5% per a la constructora. Una xifra, però, que, en molts de casos, es va disparar fins al 17% com a comissionista en la subcontractació d’una de les parts concretes de les instal·lacions, d’acord amb el pla d’inversions presentat per Escal UGS en agost del 2010, en el moment d’iniciar les obres. Aquest és el cas de les plataformes marines de pous i de processos –que van acabar costant 97,5 i 542,3 milions d’euros, respectivament.
Després que el govern espanyol descartara encarregar-la a la filial d’ACS Dragados Offshore, per culpa de l’elevat preu que demanava, va ser la nordamericana Kiewit qui se’n va fer càrrec. Malgrat això, i sense fer-se càrrec del cost de possibles contingències en la seua instal·lació i els aranzels, la constructora es va fixar un marge del 17%. “Si el contractista no assumeix els riscos, el marge s’hauria de reduir sensiblement (5%), com si d’un treball per administració es tractara”, indica l’informe.
Finalment, les plataformes –que van haver de creuar l’Atlàntic amb una gran grua– es van acabar encarint uns 135 milions respecte del pressupost original. Dragados Offshore va acabar assumint un 20% del pressupost total per a acoblar les plantes a Cadis –amb un guany d’ACS del 5%–. Però l’estalvi que havia de suposar contractar als Estats Units es va acabar fonent.
Què va passar amb la planta terrestre?
El cas de la planta terrestre tampoc es queda enrere: la constructora es va tornar a subcontractar a ella mateixa. Concretament, l’obra va ser adjudicada per Escal UGS a la UTE formada per Cobra –la mateixa enginyeria d’ACS, que controlava un 80% de la unió temporal– i Sener. En aquest cas, el cost total va incloure també un marge del 17% per al grup constructor com a contractista. “Sembla lògic que el marge a aplicar hauria de ser el mateix que el cas de les altres contractacions dins del grup empresarial”, raona l’informe. És a dir, el 5%.
A més, la Comissió Nacional de l’Energia (CNE) va denunciar en un informe de març del 2012 que l’adjudicació d’aquesta part del projecte no va seguir un “sistema transparent d’adjudicació ni altres ofertes”. En altres paraules, va ser autoadjudicat sense preu. També en el cas del gasoducte de 29 quilòmetres que comunicava aquesta planta terrestre amb la marina –adjudicat a JP Keane–, ACS va aplicar sobre el preu del contracte de construcció un marge del 17% traslladant els riscos de l’estesa al sistema gasista. L’obra va patir finalment un sobrecost de 9,8 milions d’euros i va costar-ne 131,2. També existien sobrecostos de 38,1 milions en partides d’enginyeria i supervisió així com direcció i servicis de projectes.
Tot plegat va provocar que el projecte Castor acabara patint fortes desviacions de costos respecte de les xifres inicials. Si bé el Ministeri pren com a referència de partida el pressupost inicial presentat per Escal UGS el maig del 2007, per valor de 894,5 milions d’euros, l’empresa havia plasmat al BOE del 2 de gener del mateix any, en l’anunci de prequalificació del contracte constructiu, una estimació 481 milions.
Amb tot, les primeres referències sobre el projecte Castor en informes corporatius de la matriu canadenca Dundee Energy el valoraven, l’any 2003, en 300 milions de dòlars –uns 250 milions d’euros al canvi de l’època–. A finals del 2007, una vegada firmat el contracte amb ACS, l’import total es va elevar als 1.163 milions d’euros, xifra que es va mantindre fins a març del 2010, quan la concessionària va presentar un altre pla d’inversions per 1.272,9 milions.
Aquest és el topall reconegut l’any 2011 per l’aleshores ministre d’Indústria socialista Miguel Sebastián malgrat els dubtes que l’increment de costos havia generat al govern espanyol. Aquest import no incloïa altres partides addicionals, com el gas matalàs, el cost del qual Indústria estimava en 185 milions d’euros i que va acabar adquirint Enagás; 213 milions en despeses financeres fins a la presumible posada en marxa; així com 37 milions per les investigacions i exploracions efectuades durant els cinc anys anteriors a la concessió. Més de 1.700 milions en total, despeses en estudis, hibernació i manteniments posteriors no inclosos.
Un informe ocult
La clau de tot aquest dispendi, abunda el document ministerial, comença a explicar-se des del moment de la signatura del contracte constructiu que Escal UGS va adjudicar a ACS en setembre de 2007. Un concurs que, tot i que va seguir “les prescripcions legalment establertes”, semblava fet a mida per als ingressos del grup constructor: es demanava com a requisit experiència en cinc projectes energètics a l’estat espanyol –impedint l’accés a empreses internacionals que no operaren a l’Estat– així com un volum de vendes superior als 4.000 milions. El compliment d’aquestes condicions va permetre eliminar qualsevol tipus de competència i només ACS es va acabar presentant. El contracte era del tipus “clau en mà” –que inclou l’assumpció dels projectes, els tràmits i la construcció– sense preu final fixat. També preveia, però, la subcontractació de determinades partides corresponents a les diferents instal·lacions, un procediment amb el qual s’incrementava entre el 12% i 20% el cost final de l’operació. El cercle es tancaria dos mesos després d’aquest contracte, quan la societat liderada per Florentino Pérez es convertia també en accionista majoritària de la concessionària del magatzem de gas submarí. D’aquesta manera, el grup assumia el control total del projecte, amb dues terceres parts de l’accionariat de l’empresa que li acabava d’adjudicar les obres.
L’informe, revisió d’un primer document redactat en setembre del 2010 –sota el mandat del PSOE– però que no va transcendir a la llum pública fins a 2017, podria haver estat la base dels arguments que l’exministre d’Indústria del PP José Manuel Soria va utilitzar la primavera del 2012 per a donar per mort i inviable, des del punt de vista econòmic, el projecte Castor. Però tot i haver intentat denunciar el contracte davant del Tribunal Suprem, qüestionant la legalitat de la clàusula per la qual la concessionària es garantia el retorn de la inversió encara que s’haguera produït dol o negligència per part d’Escal UGS, l’exministre va acabar claudicant. Així, si bé va rebaixar la rendibilitat financera del projecte Castor, també va acordar allargar de 5 a 25 anys el període perquè l’empresa poguera renunciar a la concessió recuperant la inversió. Una prerrogativa a la qual es va acabar acollint ACS per a percebre la indemnització de 1.350 milions d’euros el novembre del 2014.
