Diumenge 22 de juliol. Potser, cap historiador destaque la data quan tracte d’explicar la revolució feminista del segle XXI. Tanmateix, és un xafogós migdia i el trinquet d’Alcàsser, de gom a gom, ovaciona acaloradament Ana Puertes, o millor dit, “Ana de Beniparrell” (19 anys), la nova (primera) campiona de l’Individual de raspall femení. També Mar Giménez, “Mar de Bicorp” (18 anys), digna finalista i reina europea de la modalitat internacional One Wall. Les dues, aquell trinquet ple i aquella final són part de la revolució.
A l’escala, amb els més habituals del trinquet, s’albiren els rostres de desenes de xiquetes. Nouvingudes practicants de l’esport de la vaqueta que ara no dubten en anar a les partides per animar les seues figures. També hi són altres jugadores més conegudes, monitores d’escoles de pilota i, simplement, bones i enteses aficionades. A pocs metres de distància, sobre les lloses on s’ha disputat la final, la responsable d’Esports de la Diputació de València, la secretària gerent de la Federació de Pilota i una de les periodistes que ha contat la partida per a la nova televisió autonòmica. De fet, mitjançant la pantalla, més xiquetes, més jugadores, més aficionades, presidentes de club i patrones de la Fundació per la Pilota segueixen, en directe, la partida. Tot un esdeveniment impensable fa només uns anys.
Sí, reinterpretant Joan Fuster, “la pilota serà femenina o no serà”, sembla que el futur el té més que assegurat. El triomf d’Ana de Beniparrell no és més que el de totes les dones que s’han atrevit a enderrocar els murs d’un esport que fins fa unes dècades semblava reservat al gènere masculí, al fum del tabac,a l’obscuritat de les travesses i a les blasfèmies anacròniques. Pràcticament res queda d’això gràcies, entre altres coses, a la passió i la valentia d’un grapat de pioneres, al treball d’una federació conscienciada, a la voluntat dels clubs i al suport de les institucions i els mitjans de comunicació. Una conjunció complexa però efectiva. Un colp magistral amb el que la dona està guanyant la partida.
Ana Puertes i Mar Giménez es fan la foto de rigor amb les autoritats i els trofeus i després de saludar la família, encara amb les samarretes suades per l’exigència i intensitat de la final, xarren amb les seues companyes. Allà estan, entre d’altres, Noelia de Beniparrell, Aida de Moixent, Amparo de Moncada, Victòria de València, Erika de l’Alqueria d’Asnar, Nerea de Bicorp, Andrea de Montserrat, Ana Sanchis o Mònica de Massamagrell. Elles, i moltes més, són els exponents d’una nova i emergent generació de jugadores de pilota. Un grup sense complexos que cada partida, cada campionat, desarma qualsevol dels clixés que tenallen la pilota femenina.
Algunes ja saben el que és jugar al trinquet de Pelayo, participar en una Lliga Bankia i, fins i tot, formar part de la selecció valenciana en els diferents tornejos internacionals de pilota a mà (el Mundial de 2017 a Colòmbia i l’Europeu d’enguany als Països Baixos). Esdeveniments en els quals han coincidit amb la gran exploradora que ha obert el camí de la dona en la pilota, Ana Belén Giner, “Anabel de Borbotó”. Amb 34 anys i encara en actiu, sense Anabel no es podria entendre l’enlairament de la pilota femenina. “És la Paco Genovés de les dones”, diuen d’ella les seues companyes. Anabel és jugadora de galotxa, de raspall, de One Wall i de qualsevol disciplina en què tinga temps de participar. És monitora i membre de la Federació. És, probablement, la gran culpable que moltes xiquetes hagen decidit seguir practicant la pilota en lloc d’abandonar-la, sobretot quan el cercle es redueix i de vegades només poden jugar contra els xics. Potser, Anabel siga la inspiració d’un moviment que no ha fet més que començar.
Quan la de Borbotó acudeix a les oficines de la Federació de Pilota Valenciana es creua pels corredors amb Begoña Castillo. Després d’una important experiència en els mitjans de comunicació, Castillo és l’actual secretària gerent de la federació i un dels puntals sobre el qual es fonamenta la institució. La gestió del dia a dia i la concepció d’iniciatives tan exitoses com el “Va de Dona”, un acte que des de fa dos anys se celebra cada mes de març al trinquet de Pelayo per a evidenciar els canvis que està patint la pilota, passa per les seues mans, que sense les proteccions que utilitzen els pilotaris, encerten el colp en el moment i el lloc adequat.
Tres clubs capitanejats per dones
El cas de Castillo, allunyada del focus mediàtic i centrada en el que ocorre als despatxos, és semblant al que viuen les tres presidentes de clubs de pilota que hui dia hi ha al mapa pilotari valencià. Elvira López, del club de Tavernes Blanques-Carraixet, així com Esperanza Pérez, màxima dirigent del club de Llíria, i Noemí Torrijos, presidenta del club de Castelló, representen una inèdita fornada de directives disposades a aportar un altre punt de vista a la pilota. Les tres han passat d’escoltar com les aconsellaven canviar de lloc en el trinquet –”vés amb compte, xiqueta, que ací la pilota et pot fer mal”, els deien– a fer un pas endavant per agafar les regnes del club del seu poble.
Esperanza ha ressuscitat el de Llíria, trinquet en el qual fins i tot ara es tornen a jugar partides de professionals de forma regular, mentre que Torrijos ha impulsat l’expansió del club de Castelló, un dels referents a la demarcació, amb un nou trinquet i un nou frontó per a una escola que no deixa de créixer.
Noemí Torrijos, a més, és una de les integrants del patronat de la Fundació per la Pilota. Un ens de recent creació (des de finals de 2017) que té com a principal objectiu la gestió de la pilota professional, necessitada d’un revulsiu que millore la seua realitat econòmica. Dels 22 membres del patronat, només quatre són dones. A més de Torrijos, en representació del club de Castelló, també hi són la periodista Amàlia Garrigós, la diputada Isabel García i la directora general de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, Empar Marco. A més, també estan vinculades a la Fundació i participen d’ella la cap d’Esports d’À Punt, Yolanda Damià, i la coordinadora de comunicació (en territori valencià) de Bankia, un dels grans patrocinadors de la pilota, Isabel Rubio.
Totes elles posen en cada reunió, en cada gestió, en cada telefonada el seu particular gra d’arena perquè la pilota continue rebotant cap a la igualtat. La retransmissió en directe de la final de l’Individual Bankia de raspall femení, un fet mai vist en la televisió pública valenciana, n’és un bon exemple.
Entre els que van contar aquella partida estava Mari Carmen Montes, un dels rostres i les veus de la pilota valenciana en À Punt. Consolidada com una de les periodistes especialitzades en la matèria després d’anys de treball en altres mitjans, Montes és una de les responsables de narrar les victòries de l’esport valencià cada diumenge. Un altre referent visible per a totes les periodistes esportives amb ganes de fer pilota.
Ganes de fer pilota, o de fer pilotes, són les que té Amparo Pascual. Aquesta artesana d’Agullent s’ha fet càrrec de l’empresa familiar creada pels seus pares en els anys huitanta i produeix, de manera tradicional, pilotes de badana, frontó, vaqueta i guants. Les seues mans són les que cusen el present i el futur d’aquest joc.
El repte de la professionalització
Tanmateix, i malgrat tots els passos que s’han avançat, a la dona encara li espera un llarg camí al davant abans de poder lluir la faixa roja. En un esport amb constants problemes de viabilitat, amb un futur sempre difús i excessivament depenent de les subvencions públiques, la pilota femenina manté innumerables reptes per assolir. Un d’ells, probablement imminent, és de la professionalització. Les joves jugadores, estudiants universitàries la majoria d’elles, hauran de triar en pocs anys el camí a seguir i la pilota, de moment, només els pot oferir bons moments i amistats. La balança està per compensar.
Ho sap Carmen de Castelló, una adolescent natural de la capital de la Plana Alta que, ara com ara, és l’única jugadora de tota la demarcació de Castelló. De fet, està apuntada a l’equip de Meliana per a poder competir en els torneigs de raspall amb la resta de xiquetes de la seua edat.
Una altra mena de problemes pateixen les xiques d’Algemesí, sense trinquet al seu municipi per a poder disputar les partides. Han d'”exiliar-se” a Guadassuar per a poder competir.
Tampoc es pot obviar que, en les partides del dissabte a Pelayo o les de raspall a Bellreguard, encara es dibuixen escenes en què l’escala, quasi sempre mig plena (o mig buida), plora l’absència femenina. Poca gent, molt poques dones.
Amb tot, la integració total, la normalitat absoluta en un esport que, malgrat tot, no és més masclista que la resta, és un procés en marxa. La pilota i la seua gent, conscient de la necessitat de canviar el full de ruta a la recerca de la modernitat, aparellada a la igualtat, està movent-se. No és una coincidència que una altra dona, Purificació Mascarell, juntament amb Paco Cerdà, marcara les pautes de la revolució de la pilota en el llibre La revolució va de bo. La modernització de la pilota valenciana.
Potser, tot plegat, aquesta siga la vertadera victòria d’Ana de Beniparrell el passat 22 de juliol. I la de Mar. I la de Noelia, Aida, Amparo, Victòria, Erika, Nerea, Andrea i Mònica. La victòria d’Anabel, Begoña, Elvira, Esperanza i Noemí. També la d’Amàlia, Isabel, Empar, Yolanda i Mari Carmen. I serà la de Carmen, i la de les xiques d’Algemesí. La de Purificació. La victòria de les dones. La victòria de la pilota.
