El PEPRI del Cabanyal cal emmarcar-lo als anys de plom de l’urbanisme valencià, que emergeix des de principi dels 90, afectant diferents barris de la ciutat alhora que desencadena tres processos de gentrificació clarament marcats a la ciutat. Juntament al Cabanyal, trobem la moltes vegades oblidada reestructuració de l’eix nord-sud de Velluters, que, al calor de Pla Urban, feu fora molta de la gent major de la zona. D’altra, al Pouet de Campanar, on es va donar una mena de gentrificació ben pròpia del cap i casal, en què llauradors i famílies de les hortes perifèriques de València foren expulsades de les seues cases per donar pas a un entorn residencial de cert prestigi a la ciutat.
Els tres casos comparteixen un mateix fil conductor, i també algunes diferències. Són grans projectes de reestructuració urbana on les administracions públiques juguen un rol central, en clara aliança amb el capital immobiliari local. En conseqüència, es donen formes de desplaçament certament cruentes, per la quantitat de població afectada, pels perfils de la mateixa i per ser generada directament per les expropiacions de l ‘ajuntament. Tant és així que en meitat del boom immobiliari va prenent forma la via valenciana a la gentrificació. Un model propi, especialment dur, més assimilable en la literatura acadèmica a la demolició de barriades pobres dels països del sud que a altres casos de la resta de l’Estat o d’Europa Occidental.
Quasi coincidint amb el moment àlgid de l’urbanisme neoliberal valencià, la crisi econòmica va colpejar, canviant el rumb dels processos de gentrificació a la capital del Túria. Aquesta fase penalitza pràcticament fins impossibilitar-lo un model de renovació basat en l’impuls de les grans inversions públiques. En canvi, són els anys de l’emergència de Russafa, on a colp d’esdeveniments culturals i nous establiments hostalers el protagonisme de la iniciativa privada és central en la revalorització. En conseqüència, la substitució residencial pren altres formes més indirectes. Pel que fa al cas del Cabanyal, el canvi de tendència es veu accentuat per les dificultats del PP local de fer sobreviure el PEPRI a l’ordre del Ministeri de Cultura.
Llavors, hui la gran majoria d’actors presents al Cabanyal coincideixen en detectar que s’obri una nova etapa per al barri, on la prolongació sembla estar ja soterrada. Ara bé, en un context en què s’eixamplen les possibilitats i les vies d’altres models de rehabilitació, no és pot dir el mateix del fantasma del desplaçament de veïns. Això venen assenyalant alguns col·lectius i centres socials últimament, com es va fer palès en la recent manifestació pel Cabanyal. Més si cap, quan algunes de les propostes urbanístiques que s’han posat damunt la taula als darrers mesos obliden o ignoren alguns punts centrals en la qüestió de la substitució residencial, com ara la desprotecció dels llogaters, el risc de la turistificació o la lluita contra l’exclusió social.
Per tant, les solucions per al barri mariner passen per suposat per reclamar un nou planejament fruit de la participació ciutadana. Un procés que incloga, com ha repetit ‘Salvem’ en les últimes setmanes, tota la població que viu actualment a la zona, sense cap mena d’exclusió. Ara bé, paral·lelament a aquesta demanda, és fonamental que els moviments socials plantegem la implementació d’estratègies de prevenció de la gentrificació, que ja s’han provat en algunes ciutats europees: la fixació de límits al preu dels lloguers a certes àrees; les ràtios d’establiments hostalers (atenent sobretot els apartahotels); la promoció de l’habitatge públic; o l’articulació de plans integrals i innovadors d’acció comunitària i inclusió social. Tota una sèrie de mesures que facen compatible la necessària revitalització del Cabanyal amb el manteniment de la població que hui hi habita, especialment aquella no propietària.
@lluiso
Sociòleg i activista veïnal
