Tota la setmana que busque paraules per a tu. Hi ha la paraula llop, la paraula bruixes, això era i no era, Pepet el Geperut i Roc el Panxut, raboses i vampirs, Torrefiel, Sot de Xera, Campanar i Bétera. Hi ha Carlet i aquell conte, Atai, que llegires i va guanyar el concurs. Hi ha la selva d’Irati, Maritxu, hi ha Anna, Anna, Anna, Mònica i Virgi, encara més Anna, sempre Anna.
Hi ha un pot de bresquilles en conserva que es va quedar desat i causà una ferida. Hi ha també la paraula silenci. Hi ha terrasses i cafès, cinema, dinars i sopars, berenars i esmorzars. Hi ha una sala psiquiàtrica i la teua companyia i lluny, més lluny encara, hi ha les cartes que m’escrivies quan encara érem tan joves que s’estilava escriure cartes.
Hi ha la meua ineptitud i la teua comprensió, hi ha el teu somriure, sempre. I el teu riure, clar, fàcil, reparador. Hi ha tots els noms de la teua memòria infal·lible, la teua manera de fer sentir important cada persona, la llengua clara, el joc de pilota, la teua habilitat per a contar i la teua capacitat d’escoltar. Hi ha la por que et morisses que m’encarcarava els dits de les mans i dels peus, i ara la certesa.
Hi ha una planta al meu pati, de flors blanques i tiges altes i esveltes. Va arribar a casa dissabte passat i tot seguit hi aparegué una papallona menuda i blanca a festejar‑la. Vaig saber que la teua ànima m’escoltava i ara, cada volta que mire la planta, t’hi pense. T’has mort, Llorenç, com ens morirem tots —evident, evident—, però t’has mort i no ho volíem, i com aquella rosa de paper del poema d’Estellés, circula secretament el dol entre els cors de tants que t’estimàvem. Un dol de llum, però, perquè aquest era un altre dels teus dons, trobar la llum en l’ànima de cada persona i fer‑la lluir sempre, ni que fos tan petita com la caboteta d’un misto.
Sabies contar i contaves. Sabies escoltar i escoltaves. Sabies estimar i estimaves. Sabies viure i vivies. I fins i tot has sabut morir‑te, amb la consciència clara, amb l’acudit ranteret de la llàgrima, amb Anna que et vetlava.
Tota la setmana que busque paraules per a tu i, com veus —allà on sigues sé que ho veus—, no les trobe. Perquè hi ha coses difícils d’explicar.
