Dilluns, 8 d’octubre de 2018
Aquesta nit, a Cullera, l’Ajuntament atorga els Distintius 9 d’Octubre. El guardó col·lectiu el donen enguany a les comissions falleres del poble (en maig hi haurà eleccions municipals). El premi individual me l’havien de concedir a mi, segons em va comunicar telefònicament l’alcalde fa dues setmanes. Li ho vaig agrair, però vaig renunciar-hi inexorablement.
M’explicaré.
He assistit dues vegades a l’acte de lliurament d’aquestes distincions. La primera, quan li la concediren pòstumament a Joan Bohigues. La segona, l’any passat, que li l’atorgaren al magistrat Joaquim Bosch.
La cerimònia, que se celebra a l’auditori municipal, és més o menys així. Hi entren l’alcalde i la regidora de cultura. A continuació hi van els guardonats i dos dolçainers i un tabaleter. El públic assistent s’alça dret i aplaudeix.
La comitiva puja a l’escenari. Les autoritats seuen darrere d’una taula central i els homenatjats, en cadires situades a la part lateral dreta mirant des del pati de butaques. Els músics populars es retiren i un virtuós interpreta una composició clàssica.
Tot seguit una funcionària de la Casa de la Cultura llegeix l’acta on consten els reconeixements.
Més música.
Un orador glossa la figura d’un dels homenatjats. Després ix aquest, rep el diploma i pronuncia unes paraules d’agraïment.
Sona una altra peça de música.
Ix un altre mantenidor i fa la glossa de l’altre homenatjat. Normalment és una entitat, tot i que enguany en són quinze o setze. El representant d’aquesta ix, rep el guardó i pronuncia unes paraules.
Més música.
És el torn de l’alcalde. L’any que van reconèixer el malaguanyat Joan Bohigues, la primera autoritat municipal va fer un parlament gairebé abertzale, de tan reivindicatiu. Balances fiscals, dèficit, etcètera. En un pla més domèstic exposà la teoria que els cullerots del segle XIII eren tan valents que plantaren cara a Jaume I i no es van deixar conquerir. Som descendents d’aquells àrabs indomables, doncs. Per Cullera no passà la colonització catalana. I ara!
Com a colofó el Per a ofrenar… No en caldria una altra. L’auditori en ple es va alçar dret i entonà l’himne a ple pulmó. Els més avantatjats cantaren la lletra. Els ineptes movien el bec i taral·lejaven: <
La meua dona i jo no ens alçàrem. El meu fill –que, com a regidor, era a la primera fila– va continuar assegut també. Recorde que darrere nostre hi havia una senyora la mar d’entonada. En veure l’actitud de la meua dona i meua, es va inclinar cap endavant i ens cantava a cau d’orella. Memorable. Genial.
L’any següent, en què l’homenatjat va ser Ximo Bosch, la dona i jo sèiem molt cap al final. Aquest fet ens va permetre observar que, durant els primers compassos de l’himne, quinze o vint persones s’alçaren i se n’anaren. Així mateix, set o vuit assistents més es van quedar asseguts com nosaltres dos.
Aquest és, de fet, el motiu pel qual no he acceptat la Distinció. Qui vulga ofrenar glòries a Espanya que les ofrene, però que no compten amb mi. Si mai canvien l’estructura de l’acte, o fins i tot si la lletra de l’himne deixa de ser tan mesquina, i em tornen a proposar la Distinció, l’acceptaré. En cas contrari, tan amics.
Rebran el guardó individual tres joves investigadors locals. La més cordial i sincera enhorabona.
Com que no hi seré, ignore quanta gent es desentendrà de l’himne.
