El dia 15 d’abril de 1912 era un dilluns vulgar, no com enguany que és Dilluns Sant, i moltes societats científiques, culturals i esotèriques d’Europa commemoraven l’aniversari de Leonardo da Vinci, que havia nascut tal dia com hui de l’any 1452. Aquell mateix dia, l’església catòlica celebrava la festivitat de sant Elm, patró dels mariners. Però ni l’enginy dels continuadors de Leonardo ni les influències celestials del sant que caminava sobre les aigües evitaren la tragèdia del Titanic, fa ja més de cent anys.
Per aquell temps, la vida quotidiana dels valencians estava condicionada per la guerra del Riff, que s’havia emportat a l’Àfrica massa braços joves i forts, i havia deixat massa cases pobres sense els jornals imprescindibles.
Segons una enquesta del diari ABC, els tres homes més populars del regne eren Castelar, Prim i Cánovas; poques bromes i moltes ganes de plorar si els comparem amb els més populars d’ara mateix. Els automòbils tenien cada dia més presència als carrers de les grans ciutats. Els llicenciats i els enginyers s’oferien per a fer de secretaris, escrivans, criats o lacais, i en la secció de demandes es buscaven modistes, camiseres i planxadores: les dones, tot i que només en faenes subsidiàries, anàveu entrant, a poc a poc, en el món del treball remunerat.
La gent no ho sabia, perquè el món no era tan global com ara, però a penes feia un any que, a les drassanes de Belfast, s’havia construït el vaixell més gran, més segur i més car del món: el Titanic. Havia costat més de 8.500 milions de pessetes, que es diu prompte, i, després de les primeres proves, va eixir de Southampton, rumb a Nova York, el dimecres 10 d’abril, amb una càrrega que superava, de llarg, el pes que podia suportar.
A penes feia cinc dies que navegava per l’Atlàntic quan, a les envistes de Terranova, el Titanic va xocar contra un iceberg que li va obrir una ferida de més de noranta metres. Cap a les dues de la matinada del dilluns 15 d’abril de 1912, el Titanic, que havia tingut problemes de comunicació, va telegrafiar la primera petició d’auxili. Va ser inútil perquè, dels més de dos mil passatgers, a penes se’n salvaren set-cents, com ens va recordar, temps arrere, la pel·lícula més cara de la història fins aquell moment.
El cas és que el Titanic havia eixit de Southampton amb més passatgers dels que podia portar i amb un sistema d’emergències insuficient, perquè els fabricants i els inversors estaven convençuts que el risc d’accident era menyspreable. De fet, algunes versions de la tragèdia asseguren que, a les sis i mitja de la matinada, quan tots estaven ja amb l’aigua al coll, el Titanic va telegrafiar que tots s’havien salvat i, l’endemà, els diaris més importants del món confirmaven que els passatgers i la tripulació viatjaven, segurs, rumb a Halifax: una notícia falsa molt abans que s’inventaren les fake news.
Poques coses, en definitiva, han canviat des de fa cent set anys: la tragèdia va passar desapercebuda per als contemporanis, com tantes tragèdies actuals ens passen desapercebudes a nosaltres. Els inversors estaven tan segurs que apostaven pel futur, que no acataven les lleis de l’època. I els usuaris creien que, amb diners, podien comprar qualitat, seguretat i eficàcia. De fet, només un detall ens diferencia dels nostres avantpassats de fa un segle: ara, les males notícies corren més de pressa.
