Divendres 19 d’agost de 1910, pocs dies abans que vinguera al món sor Teresa de Calcuta, a qui feren santa a pesar que no va morir, precisament, en “olor de santedat”, va vore la llum, en una casa de Paiporta, Josep Lluís Bausset i Císcar, a qui no han fet sant perquè ni els seus familiars, ni els seus amics, ni els seus deixebles tenim influències al cel ni, menys encara, al Vaticà.
Bausset, que va viure quasi cent dos anys, havia estat “l’home subterrani” de la supervivència valenciana, en afortunada definició de Joan Fuster; el conseller de moltes persones que han fet un paper més “visible”, però no més important, que el seu en la nostra història recent; el mestre de moltes generacions de valencians que no sempre hem estat a l’altura de les seues lliçons, no sols teòriques, sinó, sobretot, pràctiques.
Les persones que, hipotèticament, tenen costum de llegir aquestes columnes que aprofiten cada dilluns de l’any per a parlar de qualsevol cosa, probablement no necessiten que els recorde els mèrits de Bausset, però si algú vol saber-ne més, pot llegir els magnífics llibres que li han dedicat els seus amics i les sucoses entrevistes que li han fet o els articles que, de tant en tant, publica el seu fill Josep Miquel, monjo de Montserrat, que, cada vegada que publica una opinió, genera una font de mala bava, d’amenaces i de propostes inquisitorials entre els reaccionaris que creuen que només les seues quimeres són dignes de consideració… Però, això, seria una altra història.
Tot i que va nàixer a Paiporta, a la comarca de l’Horta, la vida de Bausset ha estat sempre vinculada a la Ribera i, en concret, a l’Alcúdia, que el va anomenar fill predilecte l’any 1984, molt abans que algunes altres entitats i col·lectius començaren a considerar-lo digne de rebre homenatges i distincions. La relació de projectes i de realitats en què va participar Bausset ompliria unes quantes pàgines, però tota la seua vida es podria resumir en el fet que va ser un home de paraula, compromés amb el seu poble fins al moll de l’os, infatigable fins als últims dies de la seua vida i tan modest com aquella mongeta que va nàixer el mateix any que ell, però de veritat, sense haver de fingir.
Fabra El Somrient (no El Tort) va ser un dels últims a retre-li homenatge quan, el dia del seu òbit, va enviar una carta de condol a la família, escrita en la llengua que sol utilitzar sempre: el castellà. I els familiars de Bausset, en un gest que els honora, li la tornaren perquè son pare l’hauria considerada una humiliació o una burla. Una victòria pòstuma que Bausset hauria acceptat amb un somriure tímid, com va acceptar, en fer cent anys, tots els homenatges, distincions i reconeixements que li devíem i que, potser, li hauríem d’haver fet abans.
Ara mateix, el seu fill Josep Miquel ens convida a participar en el XII Congrés d’Educació Josep Lluís Bausset de l’Alcúdia que, sota l’epígraf “L’educació és política”, se celebrarà al seu poble del 26 al 28 de setembre: una bella manera de mantenir viva la memòria d’un gran home que, tal dia com hui, hauria fet 109 anys.
