Des de fa uns quants anys, setembre és un dilluns llarg: hem de tornar al treball o, pitjor encara, a buscar-ne; hem d’afrontar els problemes o els projectes que deixàrem pendents per a després de l’estiu; hem de repassar les factures i, com ja és tradicional, ens hem de preparar per a la tardor calenta que ens espera i que, enguany, com l’any passat i el pròxim, serà de les més mogudetes que es “recordaran en el futur”, com diria Zaplana, que viu en un estiu permanent.
Però la mala fama de setembre no és nova. Almenys en l’època moderna, els inicis d’aquest mes s’han caracteritzat per una certa tendència a les eclosions socials, a l’esclat de conflictes que, potser, ja venien de lluny i a l’inici de processos de canvi. I els dies 2 de setembre són, en bona part, els culpables d’aquesta llegenda negra.
El 2 de setembre de 1792, per exemple, va esclatar a la França revolucionària de Marat i Danton la massacre de setembre o el regne del terror, que va engreixar les guillotines i va embrutar els carrers i les consciències amb la sang de quasi mil cinc-centes víctimes, sobretot capellans i monges, a qui l’església catòlica commemora tal dia com hui sota l’advocació dels “màrtirs benaurats”. Massa caps tallats; total perquè, al cap d’uns anys, Napoleó tornara a imposar un règim imperialista.
Alguns anys més tard, el 2 de setembre de 1843, es va reprendre a Barcelona, i contra el general Espartero, aquell del cavall, la revolta popular coneguda amb el nom de La Jamància, perquè es tractava, sobretot, de poder menjar –jamar, en llenguatge col·loquial. La insurrecció es va escampar aviat arreu del regne i va arribar, també, a València. Però els somnis revolucionaris s’acabaren quan el general Prim va ordenar, sense cap càrrec de cosnciència, que els canons de Montjuïc i de la Ciutadella dispararen contra la ciutat que, en teoria, havien de defensar dels atacs enemics…
En vespres d’un nou curs amenaçat pels retalls, els retrocessos socials, l’avarícia implacable dels especuladors, l’advertència d’una altra crisi econòmica que pagarem els de sempre i l’ombra d’unes altres eleccions que poden donar la majoria als partits autoanomenats constitucionalistes, però que, sobretot, ens condemnarien a una nova campanya electoral farcida de promeses amb una data de caducitat molt pròxima, els nostàlgics podrien pensar que hem anat arrere des d’aquelles revoltes populars que treien la gent als carrers i guillotinaven nobles, religiosos i reaccionaris, a les propostes actuals, tan subtils, que confien més en les tecnologies que en l’acció directa de les masses descontentes.
Però jo, que vull ser optimista, opine que hem avançat molt en alguns aspectes. És veritat que la revolució online, a base de bona voluntat i de campanyes pro o contra qualsevol estupidesa, no té tant de pedigrí com les revolucions antigues però, almenys, no provoca tants morts, la majoria dels quals, a pesar de les guillotines eren, quasi sempre, del mateix bàndol: el nostre. I els resultats, vist com han anat les coses des de la revolució francesa, no pareix que siguen, tampoc, gaire diferents.
