Encara que moltes persones puguen creure que la guillotina és un invent francés, com el bidet o el xovinisme, hi ha documents fiables que expliquen, amb pèls i senyals, com funcionava un artefacte que ja s’utilitzava en alguns llocs d’Escòcia o als mateixos Estats Pontificis, abans del segle xv, i que tallava els caps dels condemnats d’una manera molt més eficaç que les destrals dels botxins.
Molts anys després, el ciutadà Joseph-Ignace Guillotin, que era metge, a més d’un home sensible al sofriment dels altres, va pronunciar un discurs memorable davant l’Assemblea Nacional de França en defensa d’aquell instrument capaç de matar sense fer sofrir el reu. Els arguments de monsieur Guillotin es basaven en les investigacions, més o menys científiques, del reconegut cirurgià Antoine Louis, que havia descobert amb quina força, amb quina inclinació i en quin punt exacte dels colls dels condemnats calia fer incidir una fulla d’acer ben esmolada i llastada amb uns quants quilos de plom per a causar una mort instantània i pràcticament indolora.
A pesar que l’al·legat de Joseph-Ignace Guillotin va ser brillant, l’assemblea no va aprovar la proposta al primer intent i l’oposició intentà desprestigiar-lo: li preguntaren si era possible construir un artefacte que s’ajustara exactament als càlculs del doctor Louis. Poc de temps després, el diputat va mostrar a l’assemblea una maqueta d’aquella màquina de matar perfecta i humanitària. L’havia dissenyada, i l’havia construïda al seu taller, el jueu alemany Tobies Schmidt, un reputat fabricant de pianos, acostumat, per tant, a treballar amb màquines de precisió. I les proves que feren, primer amb diversos materials, després amb ovelles i, finalment, amb cadàvers humans, foren un èxit.
Després d’aquella exhibició tecnològica, quan el ciutadà Guillotin va proposar que les nombroses penes capitals pendents s’executaren, només, amb l’instrument que, ara, coneixem amb el nom de guillotina, l’assemblea el va aclamar. Era difícil no aprovar aquella proposta tan humanitària, que evitaria sofriments als decapitats.
Així, tal dia com hui de l’any 1792, en plena primavera de l’època moderna, la primera víctima anònima de la guillotina va ser executada en alguna plaça de París: una pobra persona que ni tan sols ha passat a la història, eclipsada per decapitacions molt més mediàtiques, com ara la de Maria Antonieta o la de Robespierre…
L’invent es va aplicar, per última vegada, l’any 1977, a Marsella –sí, dos anys després d’haver mort Franco– i la decapitació com a mètode d’execució va desaparéixer de la constitució francesa l’any 1981, encara que, als Estats Units, hi ha hagut intents posteriors de tornar a implantar-la, perquè els senadors americans són molt amics de recuperar velles tradicions. I és que quan les coses es fan bé, perduren; però quan es fan malament, no duren una rosada. Com passa amb les fusions bancàries, les reformes educatives, les promeses electorals, les ganes de comprar llibres de les persones que passegen per la fira o que van a sopars literaris i alguns altres invents contemporanis, afectats d’obsolescència programada des del mateix moment en què són concebuts.
