La batalla naval de Lepant, que va començar tal dia com hui de l’any 1571, diumenge, a les set del matí, és coneguda per la participació de Miguel de Cervantes, que va resultar ferit al braç esquerre i, després, la va contar en un dels capítols del Quijote. Però com, segons el papa Pius V, la Lliga Santa va guanyar aquella batalla gràcies a la intervenció de la Verge del Rosari, des d’aquell temps, l’església catòlica commemora cada 7 d’octubre la festivitat d’aquesta advocació de la Mare de Déu.
A més de ser titular del museu valencià que porta el seu nom, el papa Pius V va convocar el concili de Trento, de conseqüències ben conegudes; va promulgar un butlla, no tan coneguda, que condemnava els festejos taurins, és a dir, els “bous al carrer”, i va promoure el res del rosari, si podia ser en família, millor.
Encara que hi ha opinions contradictòries al respecte, les persones que ho entenen, o asseguren que ho entenen, diuen que la Mare de Déu del Rosari i la del Roser són la mateixa perquè ‘roser’ era la forma antiga de ‘rosari’, ja que el res del rosari glorifica Maria, una rosa al jardí celestial. Però també hi ha qui diu que no, que una cosa és un roser, que dóna roses, i una altra un rosari, que dóna accés a la vida eterna o, almenys, asserena els ànims dels devots.
Les persones de la meua edat encara deuen recordar les dones del veïnat resant el rosari per l’ànima d’algun veí difunt, de cos present, sempre dirigides per una velleta vestida de dol rigorós, que anava cantant els misteris i dirigia la cerimònia: era una escena tètrica, una imatge molt gràfica de la mort, de la desaparició d’algú que ja no tornaria a passejar més pels carrers del barri ni faria barret amb les veïnes que pregaven per la salvació de la seua ànima.
L’origen del rosari es remunta a temps antiquíssims, encara que no en la forma que he intentat descriure. Els mantres de les religions orientals, algunes versions de l’islamisme i la religió mosaica, la dels jueus, ja proposaven una repetició de paraules sagrades que asserenaven l’esperit, alliberaven la ment i ens acostaven a les divinitats. Ara, hi ha gent que paga per teràpies molt semblants, de relaxació, de coneixement personal i, en casos perduts, de confessions freudianes als psicoanalistes, que no fa tant de temps els devots tenien a l’abast, de forma quasi gratuïta, gràcies al rés del rosari.
He de confessar que jo no he estat agraciat amb el do de la fe i, per tant, no tinc una bona relació amb les divinitats; però és innegable que vivim uns temps en què les opinions majoritàries i, per tant, les majories parlamentàries, també es basen en la repetició de fórmules més o menys sagrades que acaben convencent les persones crèdules: només cal llegir un diari, escoltar una emissora de ràdio, veure un telenotícies o, en casos perduts, consultar les xarxes socials. L’única diferència és que la repetició d’aquestes nimietats, generalment falses, ni ens asserenen ni ens obrin les portes del paradís, sinó que ens irriten i obrin sota els nostres peus un pou que ens porta directament a l’infern.
