El temps és l’únic enemic a qui no podem plantar cara, a pesar del lifting, la silicona, el gimnàs, la cirurgia i el poder –o els diners–, que faciliten a persones d’edat provecta i pell aspra i penjollosa la il·lusió de creure que encara són joves, perquè han canviat d’aspecte o perquè poden col·locar en un bon lloc de treball les seues concubines o els seus concubins. I, per si no en teníem prou amb el pas inexorable del temps, des de fa uns quants anys, tots els mitjans de comunicació s’han posat d’acord per amargar-nos una miqueta més la vida amb les seues llistes anuals de les notícies més importants, les imatges més impactants, els llibres més venuts –que no vol dir que siguen els més llegits–, els personatges de l’any i qualsevol altra taxonomia que els permeta refregar-nos pels morros que ja ha passat un any i que nosaltres encara no hem fet res de profit.
El calendari marca massa el nostre ritme de vida, ens exigeix que adaptem els nostres bioritmes als de la societat, que no té fetge, ni pulmons, ni cor, ni cervell, i això, sovint, ens desbarata. També és possible que el calendari siga només una excusa, o una eina, dels mercats, per a obligar-nos a continuar fent girar la roda del progrés, com ara els hàmsters fan girar les rodes de les seues gàbies.
A l’hora de la veritat, cadascú de nosaltres viu aquesta època de l’any, no com mana la tradició o el calendari, sinó segons les seues circumstàncies. Hi ha qui està més sol que un mussol i qui té tants amics que no té temps de gaudir de l’amistat. Hi ha qui acabarà l’any celebrant algun èxit i qui considerarà un èxit acabar l’any. Hi ha qui es voldrà tallar les venes perquè no consta en cap llista anual d’èxits i qui creurà que és un èxit no aparéixer en la llista dels qui s’han tallat les venes enguany…
Però en una societat com la nostra, que restringeix tant les llibertats, una de les poques opcions que ens queden de fer un balanç anual sense caure en la depressió o en la fantasmada és avaluar l’estat de les persones que estimem. Són les primeres que limiten la nostra llibertat, però també les úniques que poden multiplicar-la. I enguany, en aquesta última columna, no fem balanç només d’un any, sinó d’una època, de molts mesos d’informació pròxima, de moltes hores de treball i de ganes de fer les coses bé, de moltes tones d’il·lusió de gent jove, llevat d’algunes excepcions com jo mateix…
M’he fet un any més vell des de l’últim cap d’any, no puc negar-ho. Però tampoc puc queixar-me de com m’ha tractat la vida: i així m’agradaria que tractara a tots els homes i les dones que posaren la seua esperança en aquest projecte que mor prematurament per causes que no puc tractar d’explicar en cinc-centes paraules però que algú haurà d’explicar algun dia. I, sobretot, com m’agradaria que el temps tractara a totes les lectores i els lectors que heu tingut la paciència de llegir les meues paraules des del primer dia que vaig començar a escriure en La Veu.
Demà tanquem i si voleu saber qui són els culpables, feu com diu la policia: investigueu els qui en trauen profit.
