MA TIA ROSA
De vegades, quan passe per carrer Sant Sebastià, em quede mirant la Casa del Castellà i m’adone del pas inexorable del temps. Recorde la infantesa: vindre de visita des de França a passar l’estiu i a ma tia Rosa.
Era la germana de ma mare, la germana major, i estava soltera. Vivia amb els meus avis en una casa vella del carrer General Godet, una casa que se n’eixia de la línia de la resta de cases, una casa al mig del carrer. No era d’ells, era del senyoret a qui el meu avi treballava les terres i on ma tia Rosa estava en amo. De bon matí anava cap a casa la Castellana a fer la feina, cuidar dels xiquets, fer el menjar, netejar. El meus records de la casa son escassos, breus; el record més viu és anar amb ma tia i estar a la cuina, una cuina gran, luxosa, amb perols bullint, fonts amb menjar, gots de vidre resplendent i copes; copes en aquells anys; i uns coberts grans, pesats, uns coberts que havien d’assecar bé, fins que brillaren. Eren els coberts de plata; segons vaig saber després en realitat d’alpaca.
Un lloc molt marcat a la memòria és el rebost; ells li deien alacena. Enorme, ple d’estants amb la vaixella; un mar de plats, gots, copes, cassoles, perols… i els caixons amb els coberts d’alpaca, lluents de tant passar-los el drap ma tia i jo. Una alacena gran, amb una perilla penjada del sostre, un estants amb una randa de paper ; tot llum i luxe per als meus ulls de xiquet.
Molts anys després he tornat a eixe rebost quan anaven a fer obra a la casa després d’anys d’abandonament. No era tan gran; estava buida, bruta, amb els estant de fusta mig desfets pel corcó. No passa el temps debades.
Darrere de la Casa, donant a la carretera que creuava el poble, estava l’estable. Gran, molt gran, amb animals, carros i un cabriol per a passejar l’amo de la casa. Dalt hi havien vivendes de treballadors, menudes, amb els serveis i la cuina a compartir; a l’últim pis una andana. Ho recorde perquè l’altra germana de ma mare, ma tia Consuelo, vivia allí. Hui d’aquell espai han fet una casa ben gran; ningú diria que era la part de l’estable.
Els records de ma tia son escassos; sempre vestida d’obscur, dobla, amb sabates grans, sempre afectuósa, sempre apunt de fer una carantonya; de fet era la meua padrina. Els diumenge s’encarregava que ma mare em mudara i em pentinara bé per a dur-me a missa. Assentat a la part dreta, amb les dones, amb un parell d’amigues d’ella, escoltava la missa en llatí; jo tot quetet elles amb el cap cobert de mantellines negres. En sortir de missa estava la caseta d’Anita i ma tia em comprava el Pumby. Així tots els diumenges, sense falta, com un ritual sagrat. Després a passejar per la plaça del Casino i a dinar a casa, esperant amb ansietat la vesprada.
Cap a les 5 tornava a eixir amb ma tia per anar al Cine; ella i les amigues tenien les butaques reservades: elles tres juntes i jo en la butaca de davant. La butaca i el terra eren de fusta i quan el Sèptim de Cavalleria venia a salvar als vaquers ens permetia omplir el cine de sorolloses patades i provocava que l’acomodador ens il·luminara per fer-nos callar; a la pantalla, després, el xic tirava a besar a la xica i en eixe moment apareixia una ma i ens quedàvem sense bes.
Records d’infantesa a la porta de Casa el Castellà. Ma tia ens va deixar prompte. A mi sempre m’havia semblat major, ¿o podria dir vella?. Un dissabte, vespres de festes d’agost, en tornar del mercat d’Algemesí, hi havia molta gent a la porta de casa dels meus avis, al carrer General Godet, en aquella casa al mig del carrer. Ma tia no havia despertat aquell matí i no ho tornaria a fer. No vaig plorar; no volia creure que allò fos possible. Després els plors duraren hores. Durant un temps tot es va vestir de negre, la gent de la família, la casa, la roba; havíem de mantindre el dol. A ma tia els amos li pagaren la làpida, un dineral i un luxe en aquells anys per a una economia com la nostra.
De ma tia Rosa em queden uns llibres de contes de fades i princeses que ella tenia, la col·lecció de Pumbi de tots els diumenges i una revista, un especial de Blanco i Negro sobre la vida del rei Alfonso XIII, una revista que hem portà de Cullera. En estiu hi anava amb els senyorets per cuidar dels xiquets i de la casa. Em queda el record, un record que desperta de tant en tant quan passege per davant de Casa el Castellà, que ni és del Castellà ni dels hereus, ni de la família però sempre serà la Casa on ma tia Rosa estava en amo.
LA CASA AL MIG DEL CARRER
Al carrer General Godet aquella casa sempre havia estat al mig del carrer, com tancant-lo, com volent dir que s’acabava el poble. Feia uns anys que Polinyà havia crescut i ara la casa que estava al mig del carrer quedava més al mig del poble. Per anar d’un lloc a un altre sempre m’agradava passar per allí, tot i que havia de fer una volta, allargar el camí. Era la casa dels meus avis, la casa on vaig nàixer. Bé en realitat era la casa on vivien els meus avis; la casa era de la família del Castellà i la tenien llogada; jo vaig nàixer al primer pis, a l’habitació gran que donava al carrer. M’agradava passar per allí i mirar-la, fent estret el carrer, i recordar-la viva, amb les grans portes obertes i una cortina volant al ritme del vent que entrava i sortia de casa. De repent, fa uns dies, hem diuen que van a tombar-la, que van a fer-li el retiro, que el carrer ha de quedar recte. Tenen raó, és el correcte; a més està vella i cada dia en pitjor estat; però em dol perquè és la casa on vaig respirar per primera vegada.
Hui he passat i estava la porta oberta; uns obrers estaven mirant, prenent mides. Són del poble i en vorem s’han imaginat el que desitjava i sols han dit…”quan te’n vages pega portà”. Sempre els hi estaré agraït. Sortiren i deixaren la porta junta; un fil de llum il·luminava l’entrada on la meua àvia passava el temps a l’engronsadora, tremolant pel Parkinson que patia; tan gran com era, tan forta sempre i al final tan vulnerable.
L’entrada a ulls de xiquet era ampla, però en realitat justa per entrar el carro que portava el meu avi i conduir-lo fins el corral amb el matxo. S’apartava la taula i alguna cadira i quedava el pas lliure. A la segona nevada sempre he conegut un llit, el llit on dormien els meus avis, un llit que quedava amagat darrere una cortina de tela gruixuda i basta. La vida es feia a la tercera nevada, a la cuina. Una taula gran al mig i voltada de cadires; a la dreta un banc que ocupava tota la paret i al racó el pou; un pou a dintre de casa, un pou on recorde penjaven una carnera. Del pou sempre eixia una frescoreta molt bona i com que no tenien nevera era el millor lloc per posar allò que s’havia de cuidar. Recorde entrar corrent del carrer a mitjan vesprada i estar les dones de la casa sentint la ràdio, una radio-novel·la que les feia plorar; Lucecita si no recorde mal. El primer eren els besos i el bona vesprada a tots els presents, després vindria el berenar. Sempre esperava que fora llet de pot amb Colacao però no tots el dies podia ser.
En eixir al corral encara estava allí la bomba de traure aigua. Encara estava allí, trencada, però ara el corral ja no era un espai verd, ple de plantes, sinó un espai de cudols, fustes trencades i parets mig caient. Quan les cases no es gasten van perdent-se. Pitjor estat estava l’estable, que estranyament no seguia una línia recta; feia com un racó cap a la dreta. Les bigues de fusta havien caigut i allò era un conjunt inaccessible de fustes i pedres, algunes eines trencades i molts records, molt moments viscuts. Prop d’allí, de menut, estava l’excusat; durant molt de temps no hi hagué a casa clavegueram. De fet recorde que un estiu que vingueren de Paris on vivíem, mon pare, que era obrer, va estar posant-lo; alçaren tota la casa, ho ompliren tot de pols i les dones, ma mare, ma tia i la meua àvia hagueren de pencar de valent per deixar-ho net.
De tornada a la cuina en un racó aquella estructura de ferro amb dos botiges; No ho havia vist abans. El meu avi preferia les botiges per a beure inclús quan ja teníem nevera.
L’escala de pujada al primer pis semblava més estreta, empinada i complicada que mai; havia de pujar amb el peu de costat perquè no em cabia. El terra estava molt desfet; en alguns llocs poc faltava per vore les bigues. L’habitació del carrer era la de matrimoni, on dormien els meus pares, on vaig nàixer jo; a la del corral, més menuda, dormia ma tia Rosa, la germana de ma mare, que treballava a casa El Castellà; la meua padrina.
Hem quedava pujar a l’andana, l’última altura, l’espai on m’agradava jugar i on tantes coses es guardaven. Els records s’amunteguen, els moments, les anècdotes; fets i històries viscudes allí i altres que ma mare m’ha contat, un aire de nostàlgia i records. Massa perillosa aquella pujada.
Torne a l’entrada i en una última mirada a la que fou la casa de la meua infantesa les imatges venen totes a una, els meus avis, ma tia, el dia de la meua comunió tota la família dinant al mig de casa i, no se perquè, el melons penjats de les bigues. Una ultima mirada des de l’entrada, una portada i aquella casa al mig del carrer quedà tancada per sempre.
Durant uns dies no vaig passar pel carrer Pintor Sorolla; no vaig tornar fins que la casa va desaparèixer. No volia veure-la a terra, trencada, feta un enderroc. Ara, sovint, quan passe, preferisc fer-ho per l’altra vorera i sentir-la allí, al mig del carrer, com abans, com sempre.
LA MALETA DE FUSTA
La vaig trobar abandonada al fons d’un armari que feia temps que ningú obria. Anys sense ningú fer-li cas, anys pensant que havia desaparegut, que algú l’havia feta desaparèixer. De fusta vella i gastada, amb el pes del temps i dels somnis perduts que guarda, però també amb el pes de les esperances aconseguides, la maleta dormia en la ignorància dels objectes amagats; havia corregut tant, havia fet tants camins, conegut tants paisatges, passades tantes penalitats, que estava segura d’haver-se guanyat els descans. I ningú li ho negava, ningú volia alçar-li la veu, despertar-la, molestar el seu somni d’objecte vell i gastat; però hem portava tants records; em duia al present persones, paisatges, històries.
Li vaig llevar la pols amb delicadesa, amorosament, com qui li trau la pols a la millor vaixella. I al posar-li la ma al damunt vaig vore a mon pare jove, com l’havia vist tantes vegades en les antigues fotos que repassa ma mare de tant en tant; i el vaig vore senzill, amb roba neta, amb camisa blanca i cara trista despedint-se en un carrer de terra, polsosa, trepitjada, la terra d’un antic carrer de poble; al rostre el pesar de l’adéu, a les mans una maleta de fusta i dins la maleta poca roba, moltes esperances i el temor d’un país que desconeixia, d’una terra que ignorava, d’una llengua que no parlava.
Va passant la pel·lícula i mon pare seu sobre la maleta en un tren que camina sorollosament, ple de moltes persones amb la cara cansada, dormint en postures impensables en una nit fresca, més be gelada, en un tren de tercera que va a França. El corredor és ple d’emigrants, un al costat de l’altre, apretats, com donant-se el calor que no tenen. Recorden que per sort han pogut pujar al tren, com algú inclús, atrevit, ho ha fet per la finestra per no fer tard, perquè el tren ja xiulava i volia eixir. Corria la nit, passava el paisatge lentament, desconegut, nou, i mentre es feia de dia parlaven de com seria França, i algú més vell els informava que s’havia d’anar en compte amb la gendarmerí, que no havien de parlar fort, ni contestar, ni fer-se els orgullosos, ni….. tantes coses, tantes ordres….
A França, a les nit, sortia la maleta de baix del llit fet de fustes amb un matalàs de palla que mon pare mateix havia omplit. S’obria per traure el record de la que havia deixat al poble, per traure el record dels somnis compartits, de les esperances d’un futur, del desig de formar una família, de tindre i criar uns fills. A les nits, després d’un sopar que ells mateixa havien fet, d’un llarg dia entre el fang plantant arròs, cansats, esgotats, amb les cames ferides, s’estiraven al llit i mirant el sostre de l’estable on en hivern guardava l’amo els tractors, amb els ulls oberts, construïen realitats que estaven per vindre, realitats que els donaven forces.
Tornaven amb la maleta plena de pols, amb quatre gots de Duralex, uns coberts que tenien per joies meravelloses, dos paquets de café, i un milers de besos per repartir a qui tant estimaven. Besos, abraçades, carícies furtives, i la maleta amagada un temps a l’andana fins un altre any, fins un altre viatge a França, siga a l’arròs, a la verema, a la poma, a l’obra; tot era emigrar; tot per guanyar diners, per poder construir un futur que la nostra terra no permetia, un futur que a casa els hi era negat.
Amb la maleta oberta venien els records; amb els objectes guardats la remembrança, l’enyor, una llàgrima per aquell que no està, un somriure per tot allò aconseguit. Tant viatges a França, tants camins, i trens, i autobusos, tant de pujar i baixar escales. De tant guardar somnis, de tant sentir plorar, de tant escoltar parlar amb rabia d’uns maltractes que no podien contestar. Orleans, Montepellier, Nimes, Paris, Vert-le-Gran, … paisatges d’una terra que donà treball, que oferí futur possible i llevà temps, i llevà sang, separà famílies, i provocà plors.
I allí estava la maleta, amb la dura fusta aguantant-ho tot, guardant-ho tot, gravant en la seua memòria el pas del temps que sembla que tot ho esborra, ho difumina. I allí està la maleta, amagada al millor racó de ma casa, sols per a mi i el meu record; plena de papers i de passat, de records, de somnis aconseguits i de desitjos frustrats, de persones que estan i d’altres que se n’han anat. Una maleta de fusta a la que de tant en tant lleve la pols i lentament acarone. I ella, senzilla però orgullosa, hem recorda qui soc, d’on vinc, perquè tinc el que tinc i a qui dec la sang que corre per les meues venes i les llàgrimes que omplin els meus ulls. I quan la torne a tancar i la guarde m’omplic d’orgull d’aquell que arrastrava la maleta plena de somnis; de mon pare.
Eduard Josep Gay
