“El requisit lingüístic s’implantarà de forma i manera que no genere traumes per ningú”. La frase és pronunciada i incrustada a una entrevista concedida el 13 proppassat, al diari Levante EMV, per la consellera de Justícia, Interior i Administracions Públiques, na Gabriela Bravo, la qual s’ha convertit, al meu entendre, en una enganyifa política, ja que emblanquina aquesta altra seua de fa uns mesos al diari Las Provincias”: “Entre una atenció sanitària i exigir el títol de valencià, cal garantir la salut del ciutadà”. (Per la qual frase, servidor no recorda s’haja retractat). Deia enganyifa perquè s’aprecia l’ús deparaules a la fi de disfressar allò veritablement pensat, doncs els humans,com sabem, a pesar de tindre algunes virtuts, no comptem, desgraciadament, amb aquella espirituosa de deixar de banda traumes i acontentar tothom.
Assegurar per tant que, la implantació del requisit es farà sense cap dol per ningú, és d’un maquiavel·lisme notable, ratllant la quimera, perquè generarà, es fes com es fes, entre bona part del funcionariat, endemés dels qui no s’estimen la llengua,incloent-hi el nacionalisme espanyol estatal i local, un rebuig esperat,doncs al llarg d’anys i panys, s’han usat profusament allò que calgués, per entrebancar-la. Per si vos ve de gust donar-li una ullada, al meu bloc en aquest diari hi ha nombrosos articles on en parle. Així que, la senyora Gabriela Bravo, el Consell de la Generalitat, haurien sense més dilacions, excuses, pretextos i artificis, de presentar a les Corts del País, i esmenar-la si s’escau, i, la seua aprovació, el projecte de la Llei de la Funció Pública, el qual rau encara, sense data de termini, prefixada, raonable i fiable, al calaix de la conselleria, doncs ni jo, ni ningú d’altres, ho podem fer.
D’altra banda, la senyora Gabriela Bravo, a la mateixa entrevista al Levante EMV, respon una pregunta sobre temences per turbulències entre el socis del Botànic II, amb motiu de les votades del 10N: “Es evident que cada força política es va a centrar en la seua pròpia estratègia, però no hauria d’afectar ni al funcionament del Consell, ni a la cohesió, ni a les polítiques”. Afegint-hi “Com a membre del Consell se’ns exigeix lleialtat i responsabilitat…” En el mateix sentit, la periodista Julia Ruiz li pregunta si l’ajust pressupostari ha generat friccions, doncs Compromís es va oposar públicament. Davant d’això la consellera rebla: “Confrontacions així no beneficien ningú. La reflexió ha de fer-se dins del Consell, havent d’evitar-se treure rèdit electoral …”, segueix:“Parlar de retalls, perquè altres li afegeixen “socials” és una irresponsabilitat”.
En aquest punt mateix, venint-me a propòsit, amb certa contenció, hom no es resisteix de dir la seua. Parlar d’irresponsabilitat quan el trets i disposicions de la nova Llei de la Funció Pública, i el reglament corresponent, estaven enllistats, consensuats, acordats a finals de l’any passat, a la legislatura anterior, i trencar el pacte amb els mateixos socis de govern de llavors i d’ara, d’acordar incloure en ella un termini prudent de sis mesos perquè es negociés el reglament, endemés d’un termini també prudent d’un any perquè entrés en vigor si no hi havia acord, a la fi d’evitar nous i interminables ajornaments, és en la meua opinió, d’una irresponsabilitat i deslleialtat política palmària, per part de la consellera Bravo i el seu equip. Després d’haver estudiat, decidit i ampliat en aquesta legislatura, el termini de sis mesos a un any, del reglament regulador de les capacitacions del funcionariat a cada lloc de treball, com deia adés, al·legant i enlairant responsabilitat, després d’una palesa deslleialtat de la seua part, sacsejant el Botànic, és, referme, una fal·làcia política, no ja manifesta, així mateixa, sinó inqualificable.
La senyora Bravo sabrà al seu sí, qui serveix, si a la raó oel sentiment,als electors i la llengua pròpia, o a llevant, o a ponent. Si és del rigor que se li suposa, hauria de dir-ho sense embussos, en ares de la coresponsabilitat vers els socis de govern, de la justícia equitativa vers el valencià, el qual és mereixedor,com idioma cooficial i propi del País, d’una vegada per totes, d’esser emprat per la seua ciutadania, en igualtat, sense entrebancs dels funcionaris,donades les descreences paleses sofertes, també per evitar aquelles que desgraciadament hi haurien, si no es va fent camí per remeiant-ho.
No tinc ganes de seguir escrivint sobre descreguts/des envers el valencià, “Només tinc ganes ara, de rascar-me el genoll”, com deia l’Estellés al seu poema a “Sant Vicent Ferrer. Epístola amb segell d’urgència a boqueta nit”, sinó de transcriure uns altres versos de Marc Granell, adients al moment, estrets del poema “Lletra de consol adreçada al poeta Ausiàs March amb motiu de la commemoració perpetrada pel sis-cents aniversari del seu naixement”, que hi ha a “Poesia Completa (1976-2016)”, editat per Institució Alfons el Magnànim:
“ENGUANY ET TOCA A TU, HO SENT MOLTÍSSIM, SER MOTIU D’ESPECTACLE I PROPAGANDA DE POLÍTICS TERRIBLES I CULPABLES D’ALTÍSSIMA TRAICIÓ ALS TEUS VERSOS, SERVIR DE PULCRÍSSIMA COARTADA AL TEU ASSASSINAT DE CADA DIA, DE LLEXIU PER RENTAR LA CONSCIÈNCIA PERDUDA D’AQUEST POBLE QUE VOL PERDRE’S, MORIR DE LA MÉS ALTA INDIGNITAT. PASSARÀ PROMPTE, PERÒ, NO ET PREOCUPES”.
