VALÈNCIA (EFE). El guionista i dramaturg valencià Rodolf Sirera (València, 1948) adverteix que hi ha “un soroll de fons que ens està avisant que les coses no estan anant bé” i considera que “acceptar les contradiccions és fonamental per a continuar avançant i evitar desgràcies tremendes” al nostre país.
Sirera, autor de més de 50 obres i guionista de sèries televisives de gran èxit com Temps de Silenci (TV3), Amar en tiempos revueltos (TVE) o La Catedral del Mar (Antena 3), acaba de rebre el Premi d’Honor de les Arts Escèniques Valencianes per la seua trajectòria com a referent en la renovació del teatre valencià.
“La meua generació, que és l’última o la major del teatre valencià, està en fase de retirada i és bo que es tinga aquest detall amb nosaltres abans que estiguem totalment inutilitzats per la vida”, fa broma en una entrevista amb EFE el dramaturg, que atresora premis com diversos Max i el Crítica Serra d’Or, que ha rebut en quatre ocasions.
Va escriure gran part de la seua obra teatral al costat del seu germà Josep Lluís, catedràtic de Literatura Espanyola i exvicerrector de la Universitat de València, que va morir el 2015 i a qui Rodolf va dedicar el premi i li ha volgut homenatjar en la seua última obra, Dinamarca, produïda per l’Institut Valencià de Cultura (IVC), que estarà en cartell en el Teatre Rialto fins al 3 de novembre.
Dinamarca tanca la trilogia ‘Europa entre guerres’ sobre els grans conflictes d’Europa, iniciada amb Silenci de Negra sobre la França de la resistència, i va continuar amb Benedicat, que aborda la Croàcia d’Ante Pavelic, escrites al costat del seu germà.
Amb aquesta proposta, tots dos germans van voler endinsar-se en com determinats països europeus van resoldre els seus conflictes durant la Segona Guerra Mundial, com una manera de “reflexionar sobre com el passat ens ajuda a entendre el present”, assenyala Sirera.
“Però ens va quedar la tercera pota en l’aire”, admet, i així va ser com es va decidir a escriure en solitari Dinamarca, com a record al seu germà i perquè “les coses incompletes no estan bé”.
Una obra dura, en la qual els seus sis protagonistes es troben en situacions límit i s’enfronten a grans contradiccions, i que reflexiona sobre el fet que en la vida real no sempre guanyen els bons sinó “els més cruels i els més manipuladors”.
Sirera lamenta que “no hàgem aprés del passat” sinó al contrari, i que “potser aquesta societat que pensàvem tan perfecta està sotmesa a tensions cada vegada més fortes, que posen a prova la seua flexibilitat”. I adverteix: “No sé si al final algun d’aquests llaços acabaran trencant-se”.
Sobre la situació de Catalunya, on ha desenvolupat gran part de la seua carrera professional, reconeix sentir “tristesa”. “És com si ens haguérem desconnectat, crec que vivim en aquest moment en universos paral·lels, però amb difícil comunicació”.
De fet veu “molt difícil” en aquest moment tornar a treballar allí perquè la situació de crispació és “tremenda” i, al seu parer, “no hi ha manera” que la “racionalitat” faça acte de presència.
Sirera va ocupar també diversos càrrecs públics com a gestor cultural entre el 1979 i el 1993 al País Valencià, una experiència de la qual va aprendre que “per a gestionar la cosa pública es requereix saviesa i delicadesa” i de la qual, assegura, ja ha tancat pàgina.
I el panorama cultural valencià? En la seua opinió està en un moment “molt interessant” i “positiu”, on estan actuant tres generacions d’autors i també d’autores, però considera que “perquè es consolide cal donar oportunitats i mantenir els espectacles en cartell el temps suficient”.
Dels seus projectes actuals, prompte començarà a escriure els guions de la segona temporada de La Catedral del Mar i assegura que, després de Dinamarca, sent les “ganes de continuar escrivint”.
“He tornat a recuperar en aquesta edat proveta l’interés pel teatre”, fa broma, i ja té un llibre en marxa sobre una família “connectada amb les petites corrupcions a les quals estem tots abocats”.
Però el seu gran repte és escriure algun dia “una comèdia clàssica”, retornar al seu esperit juvenil i transgressor i “veure si ens prenem la vida amb una mica més d’humor”.
