Si cerqueu informació sobre Silvestre Vilaplana, nascut a Alcoi en 1969, potser considerareu que es tracta d’un professor, que a més ha conreat la poesia, l’assaig i la narrativa per a adults i per a joves. Però l’aportació de Vilaplana no es pot resumir en un repàs de títols i de gèneres. La trajectòria d’un gran escriptor és semblant a un camí, com una ruta de descobriments, que et condueix a ascendir a uns cimals, que són com les fites de les seues aportacions a la literatura.
No hi ha dubte que l’obra de Silvestre Vilaplana ha sigut pionera en el panorama literari en català. Les cendres del cavaller, premi de novel·la Ciutat d’Alzira 2003, és la primera biografia novel·lada de Joanot Martorell, l’autor del Tirant Lo Blanc, escrita en primera persona. L’autor imagina una llarguíssima carta de Martorell adreçada a Martí Joan de Galba, el col·laborador de l’edició de l’obra. Escriu Vilaplana: «Un dia vaig recordar la història de l’avantpassat del meu amic Beauchap, Guillem de Varoic, i vaig decidir provar a escriure la narració adaptant-la als nous temps. I finalment, al començament de l’any 1460, com vós ja sabeu, vaig encetar el meu Tirant, on he posat l’essència de la meua vida». Aquesta evocació del crepuscle del món dels cavallers del segle XV està escrita com un relat d’aventures i amb un llenguatge contemporani. No hi ha cap temptació d’imitació historicista. En el relat domina l’acció, l’evocació de la vida certament aventurera del Martorell històric. La trama és tan dominant que Vilaplana ni tan sols ens delecta amb una descripció de la València o la Gandia medievals. Tot és directe i clar.
Una altra joia és La sang del príncep, narració de la vida plena d’excessos de Cèsar Borja, home d’armes i fill del papa Alexandre VI. «El món semblava feliç amb l’elecció del nou papa. Tothom feliç menys jo». Vilaplana opta novament pel recurs de la falsa autobiografia, per a relatar la vida plena de perills i de passions al límit d’un personatge tan admirat com odiat. Es tracta de dues mostres excel·lents del treball literari de Vilaplana, en l’evocació d’uns gran moments de protagonisme de catalans i valencians d’origen en la història d’Europa.
Però de cap manera Vilaplana és un autor que puguem encasellar en un gènere. Ni tampoc podem afirmar que és, simplement, un especialista reconegut en el món de la narrativa per a joves, malgrat les seues destacades aportacions, ni un autor de l’anomenada novel·la històrica. Potser en el fons caldria pensar quina novel·la no és històrica. Quina narració no parla d’uns fets que sempre presentem com a passats? No es pot relatar una cosa que no ha existit mai per a algú, en la realitat o en la imaginació.
Per si hi havia dubtes sobre l’amplitud de mires de l’autor, una de les darreres obres de Silvestre Vilaplana, Els ossos soterrats, representa una clara demostració de la capacitat de l’escriptor alcoià per a crear una trama fascinant, arran de les tragèdies de la guerra civil espanyola. L’exhumació de cossos salvatgement executats en la postguerra de les revenges dels feixistes és l’escenari de fons per a parlar del món actual. «Ella s’havia sacrificat per a això, perquè la filla sobrevisqués, per a explicar-li qui era, per si algun dia podia soterrar el seu pare, per si podia venjar tot el mal que els havien fet. Era importantíssim que mantingués el record de tot» escriu Vilaplana. Perquè què és la vida humana sinó memòria? Parlem d’una novel·la que va guanyar el premi Vila de Tiana de novel·la negra de l’any 2016. Però no, Silvestre Vilaplana tampoc no és un escriptor que puguem qualificar com de novel·la negra, en absolut.
Al marge de qualsevol encasellament doncs, Silvestre Vilaplana és l’autor d’una obra fora de sèrie. Les expressions verbals prenen sempre una volada sorprenent en les seues obres. Els fets i les seues conseqüències, les accions i emocions predominen en unes obres de molt bon ritme narratiu. Silvestre Vilaplana, a més, té molt en compte el lector i intenta sempre captar-ne l’interès. Les frases curtes, la sintaxi clara conformen una narració pas a pas, sense experimentalismes maldestres.
Per tal de reconèixer els mèrits d’un escriptor fora d’etiquetes, fora de sèrie, com Silvestre Vilaplana, la Plataforma per la Llengua ha volgut organitzar un acte sobre la seua trajectòria literària, al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, el proppassat 25 de novembre. En aquest reconeixement públic dels mèrits de l’autor alcoià van participar l’escriptora Anna Moner, la comunicadora Amàlia Garrigós i el cantant Jonatan Penalba. L’homenatge es va celebrar amb motiu de l’efemèride del 20 de novembre, dia de la primera edició del Tirant Lo Blanc, obra magna de les lletres catalanes.
Manuel Carceller, delegat de la Plataforma per la Llengua País Valencià
