Al llarg d’aquesta vida he escrit molt de llibres. He escrit molt de moltes coses, però m’ha agradat especialment fer literatura a partir de la literatura d’altri. El que no havia fet mai –aquesta en serà la primera vegada– és opinar públicament, i per escrit, sobre un llibre que no he llegit.
En el maremàgnum semiòtic global, tothom opina de tot i alguns especialment –els qui alcen més la veu, els qui reafirmen les seues paraules amb ferms colps al pit, els qui intenten no deixar parlar els contraopinants– ho fan des de la indigència mental més absoluta. El soroll d’aquests mots sense sentit ho inunda tot i es fa difícil mantindre una conversa civilitzada, especialment si és sobre un tema polític.
He sabut que Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, ha publicat un volum sobre els seus últims anys al capdavant del PSOE i els mesos ja com a cap de l’Executiu. El seu títol, Manual de resistencia. Ni l’he llegit ni pense llegir-lo, perquè tinc una convicció molt arrelada sobre quina és l’autèntica dimensió d’aquesta mena de llibres.
No és el primer president del Govern que publica unes memòries. Normalment es fa després de deixar el càrrec, però és igual. Per a mi Manual de resistencia equival a un d’eixos llibres dels famosos que, pel fet de ser-ho, volen consolidar o rubricar la seua fama enquadernant quatre pensades –pròpies o alienes– en rústega o en tapa dura. És com una superstició: ara que el llibre i en general tot allò imprés perd pistonada en favor de l’univers digital, molts encara creuen en els seus superpoders. Supersticiós i entranyable, no cal dir-ho.
Els escriptors professionals, com vostés comprendran, observem aquestes operacions amb un mig somriure sardònic. No dic que el llibre de Sánchez no tinga alguna cosa d’interés. Ni ho sé ni pense comprovar-ho. Si ets un polític i vols fer un llibre, si no ets Winston Churchill (autor de pàgines memorables i de frases de gran contundència i bellesa literària), val més que ho deixes córrer.
Per a més inri, sembla que Pedro Sánchez no s’ha molestat a redactar personalment el llibre i li ha encarregat la faena a una antiga diputada d’UPyD. Així i tot, els mitjans de comunicació han destacat alguna errada vergonyosa del volum (com confondre Fray Luis de León amb Sant Joan de la Creu), cosa que no deixa en molt bon lloc la negra en qüestió. Entre parèntesis: si t’han acusat de plagiar o no haver escrit personalment una part de la teua tesi doctoral, per quins set sous se t’ocorre contractar una tercera persona per escriure les teues memòries? Misteris insondables.
Ja podeu comprendre que la meua reticència davant l’operació editorial de Sánchez no té res a veure amb les seues idees o les del seu partit, que em semblen perfectament respectables i fins i tot molt raonables, tal com està el panorama de perpètua excitació celtibèrica. No parle de política. Parle d’una sensació pitjor, d’una altra cosa. Ningú agafa un violí o una guitarra o un piano per primera vegada a la seua vida i es diu: “Ara hi escriuré una sonata”. En canvi, qualsevol es veu capacitat per fer això que als de l’ofici ens costa suor i llàgrimes i mai no n’estem satisfets del tot: escriure un llibre.
En fi, ja és irreversible: per primera vegada, he fet un article sobre un llibre que no he llegit. Però tampoc en feu una muntanya: la majoria dels llibres del món tampoc els he llegit ni voldré ni podré ja fer-ho per molts anys que em queden de vida…
