Deia Walter Benjamin que “hui dia ningú ha d’entossudir-se en allò que sap fer. En la improvisació resideix la força. Tots els colps decisius hauran d’assestar-se com sense voler”.
I vull començar per ací, doncs, després d’uns anys d’indecisió i urgència per salvar del naufragi un festival sense rumb, sostenidor adequat, ni relat (vivim el final de tots els relats edificants), enguany, just quan arriba a la seua 40 edició, el nostre Ensems ha sabut inventar-se (quasi) exnovo.
Des de fora sembla fàcil redreçar certes coses, com quan els “quilos de música” sobre les nostres esquenes són tants que ni a rossegons pots, amb prou feines, moure el fardell, com l’artista sonor Alberto Bernal –un dels convidats a aquest banquet ensems– mostra en la seua il·lustrativa performance/acció. El més difícil és eixe obrar, “com sense voler”, de Benjamin.
El cas és que, sense voler volent, aquest Ensems ha sabut eixir-se d’ell mateix i oferir una àmplia gavella de propostes que ja estan, i ben vives, al carrer, via instal·lació, improvisació, cerimònia, tecnologia, acció, gestualitat i, fins i tot, performance. Però també, per què no, via composició esmeradament disposada i compassada i presentada a la nostra curiosa i amatent atenció. Això sí: aquest ensems ha sabut dir adéu a etiquetes, fórmules i corralitos. Ha tirat per la borda vedats, quotes i pesos agònics o, senzillament, morts. Va optar per la vida, que és tot això que ocorre al voltant nostre mentre distretament subsistim fent “allò que sabem fer”.
D’alguna manera era això el que el primer Ensems es va proposar enmig d’una València fatigada i amb pocs al·licients. Com afrontar la creació després del vendaval John Cage? Com crear musicalment i sonora després d’aquell terratrèmol que va ser el Maig del 68? De nou, la contestació va vindre volant per l’aire: eixes ones/brisa carregades de memòria, llibertat, unes altres maneres d’escoltar, uns altres mestissatges i contextos, doncs una orella sola no és un ésser sinó només una antena en un lloc –singular o quotidià– prenyat de forces i colps decisius que matisen i, fins i tot, componen quasi sense nosaltres.
Públic, i del millor i més empàtic, mai no falta quan un s’entossudeix en allò que, no sabent, s’obstina a dur a terme, doncs (ja ho deien els místics: on no sé anar aniré per on no sé) bastarà escollir el context adequat, la quota de risc més àmplia i la manera d’escoltar més apropiada per a cada proposta. De fet, cadascú al seu aire, porta anys fent-ho entre nosaltres, ja siga el NITS de Aielo, la MOSTRA de Sueca, eixes obstinacions del FLESAP de Sogorb o el de SO XXI de CANALS. I els més recents, el SINERGEIN Project, el LLAURA QUÈ de MANISES, l’ÀGORA de Xàbia… i tants altres que gaudeixen de les delícies de l’ímpetu i la imperfecció com a companys de vida.
I eixa és la millor pedagogia que un Ensems pot propiciar: no donar res per suposat ni per impossible o inconvenien i, per tant, no deixar sense furgar en cap de les mil branques de l’ambigu calaix de l’art sònic.
Després de l’èxit indubtable i el bon rotllo d’aquesta edició, ve ara el més substanciós: un festival –també l’Ensems– és una eixida d’emergència. No hem d’entrar ara en deserts fins que d’aci a 12 mesos tornem a provar sort: amb severa intel·ligència i entestament hem de mantindre un all over the year, un continuum ben travat, exigent i adequadament pedagògic. L’únic secret: tindre un equip de ‘còmplices/consellers’ per a, entre tots (ensems), aprofitar el riu de simpaties, contactes, experiències i propostes que un ensems/vida com aquest propicia. Multipliquem i ens alternem, per a evitar fatigues.
I com que musicart és enigma, vull acabar aquestes reflexions amb una cita d’Alan Kaprow, l’inventor del happening, “abandonar l’art ÉS l’art”. Però, per a abandonar-lo, cal tindre’l. El definisc com eixe art o pensament la identitat del qual com a art ha de romandre desconeguda per a sempre. Per a respondre la pregunta inicial –Què és art?–, l’art podria (o podria no) ser simplement fer art, siga el que siga, mentre que no puga ser identificat.
