Des de que vaig escoltar Franca Masu ja fa anys em vaig fer un propòsit: anar a l’Alguer. No trobava mai el moment. I ganes en tenia. Fa uns anys, una delegació de l’Ajuntament d’Oliva va fer una visita institucional a Ozieri. Sí, amigues i amics, durant un temps la Sardenya va estar governada per un olivenc. L’estato Olivense li diuen. Ara hi ha una anècdota curiosa: el net d’Enrico Berlinguer (Belenguer) té un empelt d’Oliva, cosa que ja contaré en una altra ocasió.
Enguany no tenia perdó. L’illa Sarda, com a regió especial d’Itàlia ha aprovat el passat 3 de juliol la Llei de Política Lingüística que reconeix (ja era hora) els drets lingüístics de la població, també l’alguerés-valencià-català.
No tenia dubtes. Calia anar. Espigolar a l’estil de Bernat Capó el rastre valencià a l’illa. I n’hi ha a muntó. L’Alguer es com tornar a la casa vella. A la casa dels avis que havies oblidat. De fet, Sardenya configurava la Confederació de la Corona Catalano-Aragonesa-Valenciana. Això està sent investigat amb força. Ara presentarem a València el 27 d’octubre Acta Curiarum Regni Sardiniae. Il Parlamento del Viceré Carlo de Borja, Duca di Gandia (1614), editat pel Consell Regional de Sardenya.
Recomanable el llibre de Lluís Guia on ve una una història oblidada o que sens ha fet oblidar. En efecte, la cooperació confederal de Sardenya amb la nostra realitat s’ha allargat durant més de quatre segles. Sardenya pertany als estats italians des de mitjan segle XVIII i la seua cessió inicial a la Família Savoia. És a dir, Sardenya és Itàlia, però al mateix temps és diferent. Té vida pròpia, té la seua identitat autèntica.
Amb aquests bons propòsits anava cavil·lant. Vaig contactar amb Ramon Felipó. Un bon amic de Berga i bon coneixedor de la Vila. Em va donar molt bons consells: “Has de contactar amb Carlo Sechi, antic batlle i diputat de l’Alguer. Has de saludar Pepa Molina, és professora valenciana. Dóna-li molts records a Irene Coghene de la Plataforma per la Llengua. Has d’anar a veure l’Arxiu Històric de l’Alguer, el seu arxiver és un gran amic meu, Antonio Serra. Cal que connectis amb el Batlle de l’Alguer, Mario Bruno, amic del Carlo i de tots. Has d’anar a visitar a Lo Barbé Angelo Maresca, dóna-li molts records meus i t’afaitarà gratis, no es conya, i et farà un recital de cançó popular per tu solet. (I així va ser). Et rebran amb les mans obertes”.
I així va ser, em van rebre amb les mans obertes, com un fill o nét que retorna a casa. A Pepa Molina no la vaig poder saludar. Era de vacances al País Valencià. Però amb el Carlo Sechi i el seu equip en vaig parlar molt. Ell ha estat una persona clau, encara ho és, en el redreçament cultural i lingüístic de l’Alguer. Durant dues legislatures va ser Batle de l’Alguer per la opció de “Sardenya i Llibertat”
Un precursor del que ara és Compromís al País Valencià. Una forma cooperativa que sumava moltes inquietuds. Les idees de la igualtat, la fraternitat, llibertat, ecologia i autenticitat. Amb Carlo Sechi es potencia l’afirmació de la identitat Algueresa i la connectivitat amb la seua comunitat cultural i lingüística.
També va posar les bases de la recuperació patrimonial i ambiental. L’Alguer és un bon model. Ara és el president de l’Obra Cultural de l’Alguer que tan bona feina de base està desenvolupant.
Amb el Carlo visitàrem l’església del Carmelo, ara en procés de reforma. I allà ens hi trobarem la Madonna dels Desemparats. Un exemple més de la presència valenciana.
Com també ho és el Sant Crist que es venera amb especial devoció a Setmana Santa, el Crist d’Alacant. Ací podeu trobar una història ben nostra i que està relatada d’una manera impecable per dos grans investigadors de la cultura valenciana al Sud del País Valencià com són Miquel Àngel Flores i Abat i Joan Lluís Monjó i Mascaró.
Ens retrobem en la nostra identitat. Cal recordar el meritori treball d’establiment de lligams com va fer als anys 1960 Lo Rat Penat o, més recentment, al 2003, la Societat Coral el Micalet (amb la col·laboració de l’associació cultural Centelles Riu-Sech d’Oliva i l’associació cultural Ramoneta de Vilarragut de la Font d’En Carròs). Alguns mitjans es feren ressò en la visita, tot qualificant-la com una represa de relacions institucional entre Sardenya i el País Valencià. Certament, a una i l’altra banda de la nostra mar sempre han existit contactes entre dos terres germanes, però eixos lligams institucionals sempre han mancat, al meu parer.
En un món global la identitat és un factor molt positiu. Determinant. Així ho estem analitzat al Comitè de les Regions i més específicament en el Working Group CALRE on Cultural and Lingüistic Diversity. El pas que ha donat la Regió de Sardenya ha estat molt important. La seua diversitat cultural i lingüística es única i cal preservar-la com un element neuràlgic de l’herència de la humanitat. Amb aquestes idees vaig rebre invitació de l’Ajuntament de Sassari. Una gran ciutat amb fortes arrels comunes. Allà tenen una festa gran, Patrimoni Immaterial de la Humanitat: la festa del Candelieri. Allà vam anar per enfortir els nostre lligams amb la comunitat sarda. I també vam poder gaudir del Patrimoni de la Humanitat en esta festivitat tan singular.
Tornar a casa amb voluntat de ser, de mirar el futur des de les nostres arrels. Amb l’orgull d’un passat i tot un futur per compartir. Som pobles mediterranis del sud d’Europa. Enguany, que commemorem els 600 aniversari de la creació de la nostra Generalitat per les Corts Valencianes és un bon moment per a mirar el futur amb esperança.
