Fa uns dies es va publicar un article en aquest mateix mitjà titulat ‘Fosses comunes de Paterna: Exhumar sense permís de les famílies és justícia i reparació?‘, la lectura del qual em va resultar molt pertorbadora. Sóc una ferma defensora de les llibertats, entre elles la d’opinió, però, en aquest cas, l’autora fa afirmacions que són, senzillament, falses. O dit d’una altra manera, manipula els fets a la seua conveniència per tal d’imposar la seua visió sobre la justícia i reparació a les víctimes del franquisme que, d’altra banda, em sembla legítima –tot i que no la compartisc– i no rebatré en aquest article.
Com a coordinadora del grup d’Esquerra Unida en la Diputació de València sóc coneixedora de primera mà de la política de memòria democràtica de la corporació provincial, que és l’administració pública que està finançant l’exhumació de les fosses comunes de Paterna. De fet, aquesta va ser la nostra primera prioritat quan ens vam fer càrrec d’aquesta àrea de govern. Així, seguint totes les recomanacions del Relator Especial de Nacions Unides, Pablo de Greiff, i dintre del marc normatiu establert per la Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda popularment com a Llei de Memòria Històrica, vam llançar una línia de subvencions per a la indagació, localització, exhumació de fosses i identificació de restes a les quals podien optar ajuntaments i associacions.
Cap exhumació s’ha fet d’ofici –tal i com defensem des d’EUPV i com, al nostre parer, s’ha inclòs encertadament en la Llei 14/2017, de 10 de novembre, de la Generalitat, de memòria democràtica–, sinó a través de convocatòries d’ajudes, la majoria de les quals han estat sol·licitades per familiars de víctimes que s’organitzen per a aquest propòsit. En el cas de la Fossa 135, els familiars que s’han associat s’oposen a l’exhumació. Una postura que –insistisc– no compartisc, però que respecte. El que em resulta del tot intolerable per la seua falsedat manifesta és l’acusació que es fa –ni més ni menys que en el títol de l’article–, d’exhumar sense el permís dels familiars.
Una mentida que, a més a més, és conscient i deliberada, ja que en una reunió mantinguda fa un parell de setmanes entre la diputada provincial, un tècnic de memòria, jo mateixa i l’Associació de familiars de víctimes de la Fossa 135 –on va estar present l’autora de l’article–, el tècnic els va explicar que no havia arribat cap petició per a exhumar la Fossa 135 i que, en cas que això passara, l’administració hauria de ponderar la situació, que és exactament el que estableix la Llei.
Sens dubte, es poden tindre diferents visions sobre quina és la manera més adequada d’abordar la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme, però el debat s’ha de fer sempre des del respecte, l’honestedat i la bona fe.
