Tot començà amb l’obsessió de Margaret Thatcher d’eliminar tot allò públic a l’abast, i l’electricitat no fou una excepció. Després del Regne Unit vingué la Directiva Europea del 1996 (96/92/CE) i del 1997 (54/1997) amb què el Partit Popular aprovava la llei de liberalització del mercat elèctric. El llavors ministre Josep Piqué feia d’endeví: “la factura dels consumidors baixarà amb aquesta reestructuració, la competició portarà grans beneficis per al conjunt de la ciutadania”. Vint anys després hem de reconèixer que les seues dots profètiques van brillar per la seua absència. L’herència d’aquella decisió és una de les electricitats més cares de tota Europa, pobresa energètica i un oligopoli amb beneficis i poder estratosfèrics.
Aquest estiu, mentre li clavaven gols a la ministra de treball amb un sindicat hem pogut comprovar com aquest poder es convertia en gols elèctrics amb preus cada cop més cars i beneficis majors de les grans elèctriques. I és que com diversos estudis demostren, les elèctriques han venut l’aigua de les centrals hidroelèctriques a preu de Gran Reserva, fent que la factura de tots i totes no parés d’encarir-se mentre els seus beneficis no feien més que créixer. És interessant parlar de les centrals hidroelèctriques; són una concessió pública ja amortitzada i de caràcter estratègic que aquestes empreses privades utilitzen per incrementar encara més els seus beneficis. El de sempre…, privatització de beneficis i socialització dels riscs i pèrdues.
Davant d’aquest context, la ministra de transició ecològica va decidir prendre mesures. Després de més de set anys d’Erial polític a l’àmbit energètic, sembla que l’Estat ha pres partit per a combatre la crisi ecològica, l’augment d’emissions i combatre el desastre climàtic. Moltes de les polítiques del RD 15/2018 són un indubtable pas endavant. En canvi, aquestes mesures no trastoquen en cap moment les estructures de poder existents al sector i des del ministeri ho saben. I és ací on hem de preguntar-nos, quin model elèctric volem?
Volem una llavada d’imatge de les empreses amb el seu suposat compromís ecològic i formació sobre la pobresa energètica sense que el seu poder i beneficis es vegen ni tan sols qüestionats? Greenwashing? No, no volem canviar un oligopoli brut per un verd que envia felicitacions plenes de fulles d’arbres i paraules de moda, volem democratitzar el sector.
O per altra banda volem horitzontalitat en el poder del sector i assegurar que un bé bàsic arribe a tothom? Volem un sistema sostenible? Sí, però també el volem democràtic i just. És per això que necessitem retornar la capacitat de prendre decisions a les persones, impulsar les cooperatives de base i l’autogestió. Afavorir les comercialitzadores públiques que asseguren un tracte just a la ciutadania i pensen abans en cridar als serveis socials que a l’electricista que tallarà la llum quan no es cobra una factura. No tornar a concedir centrals hidroelèctriques a empreses amb poder de mercat i començar a utilitzar-les estratègicament per a garantir els drets de tots i totes.
També hem de ficar-nos les ulleres morades en aquest sentit. I és que és interessant recordar que és necessari feminitzar un sector que presenta unes elevadíssimes quotes de desigualtat i minsa presència de dones en les posicions de presa de decisions. I és que com reclamen col·lectius eco-feministes, la transició energètica serà feminista o no serà.
Per això són necessàries polítiques valentes que no paren aquest canvi que va començar des de baix i secundat des de 2015 per algunes institucions municipals i autonòmiques. Accions que facen un sector democràtic, just i sostenible. Necessàries per a impedir que canvie tot per a que no canvie res.
