A mesura que s’apropa una data tan assenyalada com el 25 de novembre, experimentem eixa sensació de temps accelerat. Entre manifestos, convocatòries i bànners, cadascuna de nosaltres tracta de buscar algun motiu particular que faça d’aquesta diada reivindicativa, una molt més personal. A la fi, totes tenim motius. Tanmateix, moltes són les evidències que demostren, un any més, que com a poble sols en tenim un: el masclisme és violència. Segons l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere, el País Valencià és la segona Comunitat Autònoma on més dones han patit violència masclista: quasi 5.600 dones n’han sigut víctimes en el segon trimestre de 2018 (227 més que el passat any). Amb una taxa del 22,14%, les valencianes estem molt per damunt de la mitjana estatal. No obstant això, aquestes dades amaguen la realitat de moltes dones, que pateixen violència masclista no tipificades com a violència de gènere i que, a la fi, invisibilitzen situacions i experiències impossibles de corroborar. Des de la punta fins a la base de l’iceberg de les violències masclistes. Des d’eixe deu per cent visible, fins a eixe noranta per cent submergit. Des dels masclismes quotidians; el llenguatge sexista; la violència emocional i psicològica; la publicitat i l’humor sexista; passant per abusos i assetjament; violència obstètrica, domèstica i sexual; cosificació i sexualització, i fins a les agressions, violacions i feminicidis. A la fi, açò és el reflex més viu i actual d’un sistema patriarcal present en totes les estructures de la nostra societat. El model sociocultural que ens imposa el patriarcat està plagat d’estereotips i fonamentat en la pervivència i normalització de les desigualtats. Per això, quan s’apropa el 25 de novembre, tendim a fer la vista enrrere. Reflexionem, avaluem i qüestionem. I tots els anys apleguem a la mateixa conclusió: la lluita contra el masclisme ha de ser una prioritat política i social. Tot i que sempre caldrà intensificar els esforços, reconeguem els avanços que institucions polítiques i socials estan procurant per la transformació de la nostra societat, lliure de tota mena de violència masclista. En aquest sentit, el Pacte Valencià Contra la Violència de Gènere i Masclista ha suposat per al poble valencià un clar progrés quant al reconeixement de drets fonamentals, en la lluita contra el terrorisme masclista i en l’erradicació i prevenció de les desigualtats. No obstant això, ens queda molt de camí per recórrer. Cal anar més enllà. Cal fer del feminisme la nostra vertadera eina per lluitar contra el patriarcat i les seues múltiples manifestacions. Impregnar les polítiques públiques d’una perspectiva de gènere i involucrar tots els organismes (estatals, autonòmics i municipals) en la consecució de la igualtat real i efectiva. Crear xarxes de sororitat, deconstruir-nos, repensar les nostres maneres de relacionar-nos, qüestionar els nostres models de referència, assenyalar el masclisme. Hem d’assumir, al capdavall, la responsabilitat i el compromís tant col·lectivament com individual de pal·liar aquesta situació sumant esforços i reclamant majors recursos. Sols així seguirem avançant cap a un país més lliure, més democràtic i més igualitari. Un país més amable que totes volem. I que aconseguirem.
