Això era en la sessió d’investidura de Ximo Puig novament com a president de la Generalitat. El senyor Toni Cantó, de Ciudadanos (Ciutadans només a Catalunya), va obrir la boca per dir-ne una més de l’alçada d’un campanar (entre parèntesis: per què la dreta espanyola és addicta als discursos més infames i a les polítiques més estrambòtiques de tot el seu espectre ideològic europeu? Un misteri teologal i la raó per la qual jo, que sóc un home d’ordre, no em considere ni em consideraré mai “de dretes”). El que va dir Cantó, amb la seua dicció perfecta del castellà de Valladolid, és que l’oriolà Miguel Hernández va ser un poeta que ara no podria publicar al seu país, perquè “escrivia en castellà”. Punt i a part.
Ximo Puig, que té la ironia soterrada i sempre a punt sota una manta morellana, va ser raude i clar en la resposta: els qui no deixaven publicar Hernández eren alguns dels actuals “socis” de Ciudadanos, en al·lusió a Vox… I ací pau i allà glòria.
Un tercer actor, però, es va afegir al duet. Joan Baldoví, diputat al Congrés de Compromís, blasmava en Twitter l’ocurrència de l’exactor (“Nueva tontada de Toni Cantó”, explicava amb didactisme) i hi afegia, com a demostració de les seues paraules, l’estadística per idiomes dels llibres publicats al País Valencià durant 2017. Segons aquesta taula, en aquell any (últim amb dades completes) el 65% dels llibres valencians es van publicar en castellà, el 18,5% en valencià i, entre altres, el 4,6% en català…
Aquesta és la meua, em vaig dir. Tan raude com Puig, però sense manta, vaig retrucar a Baldoví que des del 2018 ja no calia diferenciar al Depòsit Legal entre llibres publicats en “valencià” o en “català”, origen de l’anomalia anterior. Gràcies a la meua iniciativa, que vaig explicar en un altre article ací mateix, la Generalitat havia acceptat incloure en una casella comuna, sota l’epígraf valencià/català, tot el que es publicara en llengua autòctona. La cosa, llavors, va passar sense alçar massa polseguera, però es veu que el dia que jo li explicava tot això a Joan Baldoví (i ell em retrucava amb un auster i concís “M’agrada”) estava de guàrdia algun angelot blau. El que va passar a continuació durant dos o tres dies és que l’apartat de “Notificacions” del meu lloc de Twitter (@Muntanyenc08) es va omplir de missatges més o menys amigables (més bé poc) procedent d’això que abans anomenàvem “blaveros” (i que a hores d’ara, havent mort d’èxit el blaverisme, ja no sé quin nom usar-hi…).
Els xicots es van quedar satisfets. Alguns s’acontentaven amb un poc d’humor (“No podia dormir, l’home, pobret…”); d’altres, sota el hashtag #Llenguavalencianamaicatalana amenaçaven feblement amb un “No vos deixarem!”; uns tercers, es limitaven a fer-s’hi creus (“Ta mare li deia català? Vinga va…”); uns altres optaven pel to informatiu, que sempre s’agraeix (encara que la informació siga fake), i m’explicaven que no es podia ficar dins el mateix sac “una llengua multisecular, part del corpus cultural de tot un poble i primer Sigle (sic) d’Or de les llengües neollatines i un dialecte occità elevat artificialment a llengua per interessos polítics”. Alguns se m’adreçaven en castellà (“que enfermizo minusvalorar la lengua propia” –sic sic–) i els més exaltats, ja posats, m’indicaven clarament la porta d’eixida: “Ese ‘pais de merda’ (sic) solo existe en tu imaginación catalanista, tardaremos cuatro años mas, pero al final os tiraremos de todas las instituciones Valencianas junto a esa cuadra llena de cerdos que es la AVL y vuestra jerga catalanista solo sera un asqueroso recuerdo!!”…
Però el tuit que sincerament em va arribar a l’ànima, el missatge que va impactar més en el meu pobre sistema emocional (típic de les persones a qui ens agrada reconéixer-nos en la realitat…), és el d’un bon home que, molt educadament, em recomanava la lectura de la tesi doctoral de Lluís el Sifoner per a esvair els meus dubtes sobre la llengua dels valencians… (amb tots els respectes per a les tesis doctorals, per a la llengua, per a les persones i per al sifons, no cal dir-ho).
Sincerament, amics lectors, durant un parell de dies em va semblar estar vivint quaranta anys enrere. Amb una diferència fonamental, això sí: fa quatre dècades, alguns dels qui em posaren a caldo virtualment no s’hagueren acontentat amb paraules. Per poc més, a Joan Fuster i a Manuel Sanchis Guarner els van posar bombes. Ara, per sort, tenim Twitter…
