Quan cau aquell dia —el gat que entra rabent a casa en obrir la porta del corral i li passa entre les cames— no sap que es morirà d’una altra ferida. Cau endavant, sencera, amb temps a penes per parar‑se amb la mà esquerra d’un bon colp a la cara. No sap si ha cridat mentre queia però ara, ja en terra, no té esme de dir res. Només sent la calidesa d’una llàgrima que se li esvara per la templa esquerra i li fa pessigolles a l’orella. Gràcies que no s’ha trencat la dentadura, gràcies que no duia posades les ulleres, gràcies que no s’ha trencat res, li sembla, i gràcies que Gori encara dorm i no pot dir‑li inepta ni caminar no saps.
Abans d’intentar alçar‑se comprova que pot moure els dits dels peus, els turmells, els dits de les mans, els canells. Arronsa les cames, primer una i després l’altra abans d’alçar el cap i plantar les mans a terra per tal d’agenollar‑se i fer‑ho a poc a poc.
—Què fas ara?—sent la veu de Gori per darrere—. Una miqueta tard per tornar‑te beata, no?
—Un botó que m’ha caigut —respon ella, agenollada i fent com si buscàs alguna cosa—. Vols esmorzar? Hui t’has alçat matí.
Però Gori ja ha girat cua i se n’ha tornat al llit. Sordeja tant que si ella no crida com les gitanes al mercat, no res. I això, segons com, és una sort, perquè almenys així pot insultar‑lo quan l’empenta, pot dir‑li cabró en un murmuri.
Es renta mans, braços i cara a la pica de la cuina, amb el sabó de pastilla que empra per traure les taques de la roba, les taques de sang que abans deixa en remull en aigua freda perquè es facen marronoses abans de fregar‑les amb un moviment enèrgic de la tela contra la tela fins no deixar‑ne rastre, que ningú no ho sàpia, sobretot els fills, que respecten son pare.
Hi ha un punt de sang a la mà dreta, entre els dits. No res. Ni li cou. El que li cou és més endins, a les entranyes, als budells, a la melsa i al fetge, a la sang que li corre per les venes fins a entrar al cor i fer‑lo glatir. Però això no s’hi veu, a bell ull, i tampoc no ho veurà la forense quan li practicarà l’autòpsia més tard, aquell mateix dia o potser l’endemà, després que Gori s’alce i l’empente contra la pica encara no m’has fet el cafè i ella es colpege el cap contra el marbre i deixe d’alenar. Sense rastre ni senyal, esdevindrà un accident domèstic, el final d’una violència petita i quotidiana, d’anar per casa.
—M’he trobat la mare morta —dirà ell als fills—. El maleït gat li deu haver passat entre les cames i ha caigut contra la pica i s’ha badat el cap.
I el seu plor, sentit, cosirà el llavis a totes les preguntes.
