En 1843 València es rebel·là contra el regent espanyol Espartero. Abans, però, l’havia exalçat, conduint-lo pels seus carrers amb pluja de flors. Espartero, vencedor dels carlins, representava el progressisme. Ep! El «progressisme» espanyol, el de la promesa vana, el de la reforma eixorca, el de l’autoritarisme estúpid, el de Felipe González, Zapatero i Sánchez, el de total fava, igual estic que estava. Finalment, demostrà ser tan inútil com el del truà predecessor, siga Suárez, Aznar o Rajoy. Així les coses, sempre hi ha un Baldoví o una Mónica amb resposta histriònica «a la valenciana» per a arreglar Espanya. En 1843 n’hi hagué, i resultà pitjor el remei que la malaltia. En els temps que corren —ja veieu— també. Per sort, sempre queden els republicans, els de 1843 i els d’ara, que recordaven i ens recorden als valencians que de Madrid i dels Borbons poc podem esperar.
Llàstima, però, que a l’hora d’ensenyar les dents, els valencians acaben amb solucions «a la valenciana» totalment innòcues, inútils, que de forment, per als valencians, ni un gra. Ai el temps que s’ha perdut de 1833 —mort de Ferran VII— ençà per a dignificar el país, el propi, i no deixar-se dur pels cants de sirenes dels preconitzadors d’un liberalisme obscè, imperfecte, el resultat del qual és ben tangible a dia de hui, amb un país nacionalment desolat, clavat de genolls a les ventades ponentines. Digueu-me: si hom té la capacitat de convocar eleccions a les Corts valencianes (regionals, de pa i peixet, però valencianes), per què fer-les coincidir amb les espanyoles? Òbviament, Ximo i adlàters no tenen el cap posat en el país dels valencians; el seu país és —desitgen que siga— un altre. Què us diré? Un déjà vu que assota la història valenciana des de 1833. La data no està escollida a l’atzar. Fins a 1833 l’Espanya estat-nació no començà a balbucejar. Mort el rei absolutista Ferran VII, el 29 d’octubre, els dits liberals donaren suport a la reina xiqueta, Isabel II, de tres anys aleshores, mentre que el tradicionalisme s’arrenglerà a les files carlines, sobretot als territoris no castellans. El pretendent carlí, Carles Maria Isidre de Borbó, prometia —és important remarcar-ho— la restauració dels furs.
