Els més valents també cauen de cul

Pedro J. Ramírez, també conegut com Pedro jeta o Perro jota, el totpoderós director d’El Mundo des de llur fundació, ha caigut en desgràcia. L’han cessat, víctima d’una conxorxa política i econòmica en què, segons el seu incondicional Jiménez Losantos, populars, socialistes i fins i tot el rei tenen molt a dir. És el que té crear-se tants enemics. També n’ha dit que és el millor periodista del món –es veu que si publiques informes policials falsos per condicionar el resultat d’unes eleccions o reinventes la història removent la merda de l’11-M per tapar l’amic Aznar, fas mèrits per esdevenir el millor periodista del món– i el seu cessament, la més important notícia política del S. XXI. Losantos –aquest incomparable mestre de l’humor– no sempre desbarra. Falta veure què (més) hi ha darrere, però en tot cas ja tenim –ja tenen, no tinc costum de veure circ– un nou franctirador a tertúlies vomitives i el que és pitjor, un signador més de llibres sense fel en temps de parades i roses. Perquè en farà un que pot ser prou incòmode per a alguns. Adjectius a part, és periodista. I en sap molt… de molts.

Fotre-se’n de la música i dels tocadors

Una de les meues principals passions –si em coneixeu bé en donareu bona fe– és la música, concretament la clàssica. Com a instrumentista m’hauria mort de fam –mon pare, també professor meu de flauta travessera, va ser lapidari, la qual cosa li vaig agrair no immediatament, com és lògic, sinó amb el temps: la sosté molt bé, va dir davant meu quan li van preguntar com ho feia– però em considere un gran melòman. I també un director frustrat, però d’això ja en parlarem en altra ocasió. La literatura, que a part d’omplir-me moltíssim compleix a més la benèfica missió de donar-me de menjar, és l’altra de les passions que tinc. La primera també m’alimenta, en aquest cas l’esperit. No és poca cosa. Sense la música, el món no tindria sentit, deia Nietzsche. El filòsof prussià, del qual alguns només recorden allò que volen recordar, tenia més raó que un sant.

Per això vaig sentir moltíssim, la setmana passada, la pèrdua –aquestes les sent totes– del gran director italià Claudio Abbado, referent de referents, més encara pel poc de cas que se li va fer als mitjans de comunicació; un decés tan sonat no va merèixer ni tan sols un espai, aquell dia, a les telenotícies que canviaven de decorat i on la informació sembla que ja no és tan important. Ni un sol minut. Ni vint miserables segons. La música és el soroll que menys molesta. Quan veus que qualsevol agarrador de raboses de mèrits intel·lectuals dubtosos, que potser s’ha gitat amb un o altre, importa més que el traspàs d’un tità de la música és que la nostra societat està malalta. La cultura i les arts, les humanitats en general, i tots els que poc o molt, millor o pitjor, ens hi dediquem, estem tan desprestigiats que som invisibles, pas previ a l’extinció, que és l’oblit definitiu. Tristíssim.

Sempre parla qui més ha de callar

Diuen els jerarques eclesials hispànics que la homosexualitat és una deficiència, que un embrió és –i si m’apureu, fins i tot un espermatozou– una vida humana amb ànima inclosa, i que si una dona és violada, el fruit d’aquell acte no en té la culpa i ha d’arribar a nàixer com si res, envoltat d’amor matern, amb gran gatzara i fent-li palmes. Dels pederastes que han acollit, amagat i encobert durant anys no se’ls sent parlar. No se’n recordaran els homes. Perquè són homes, clar. I volen decidir, com han fet sempre, sobre el que fan les dones. Molts d’ells –Rouco, Cañizares, i altres dinosaures de negre i porpra– encara es pensen que vivim en el nacionalcatolicisme i que ells decideixen –i és que realment ho fan, amb aquest govern reaccionari que patim– sobre aspectes en què el gruix de la societat els ha, sortosament, superat. Dins l’església hi ha molta gent de bona fe, religiosos i laics –en conec alguns– que lluiten a diari contra les desigualtats socials i que senten vergonya dels seus caps. També són invisibles, sepultats per dogmes estúpids. Hi ha lloses que pesen molt.

Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!

>

accentusmusic·