La calle es mía
L’última ocurrència de l’alcaldessa perpètua Barberà –que darrerament sembla tocada, com Cassandra, pel do de la profecia– és prohibir l’ocupació de la via pública als que democràticament, pacíficament, àdhuc legalment –si més no, abans de la llei mordassa del sinistre Fernández Díaz– s’han manifestat, fins ara, a les dos places més emblemàtiques de la capital valenciana, on hi ha els centres polítics per excel·lència: l’Ajuntament i el Palau de la Generalitat. A partir d’ara ja no ho podran fer –si no són addictes al règim, clar, o si no presencien una mascletà o li porten flors a la Geperudeta– si tira endavant l’ordenança que està preparant el seu caspós partit, que encara –ja els queda poc, també– disposa de majoria absoluta al Cap i Casal. La decisió no és gratuïta.
Molts presidents, cap elecció
No us penseu que aquest dèficit democràtic és exclusiu de les nostres latituds. Dijous passat vaig llegir una piulada a Twitter que deia: A Itàlia cada cop hi ha més presidents i menys eleccions. L’Europa de la democràcia? Doncs és l’Europa que tenim, la que patim, la dels mercats, la de la troika, la dels rescats a entitats de crèdit –que per cert donen sucosos beneficis– i no a les persones. Ells són els que posen i lleven, els que fan i desfan a plaer. Per a ells, per als que mouen els fils, no som més que números, part d’una columna de pèrdues en una comptabilitat duta per golafres i despietats que volen més i més i més i mai no en tenen prou. Tenen la paella pel mànec i posen el foc a tota vela perquè ens hi socarrem. I nosaltres… tan contents de socarrar-nos!
Tenim una democràcia de segona –una Europa de segona–, depauperada i en franca regressió. Les oligarquies econòmiques, empresarials i fàctiques –a través dels seus braços executors, que són els servils polítics que els llepen el cul, i ja em perdonareu l’expressió– ens estan impedint fins i tot parlar, dir-hi la nostra, tant a través d’una llei sinistra com d’una ordenança absurda, totes dues gens democràtiques i impròpies d’un estat de dret homologable. Tenen tanta, tanta por, com inactius i passius estem nosaltres, tots, els que rebem els pals i els que sembla que ens conformem i amb això, indirectament, els donem ales per a què –i em tornareu a perdonar– ens l’estaquen més fonda encara. Un poble com el nostre, que se sent traït i mal representat, hauria de dir prou i no només a les properes eleccions sinó al carrer, a diari, eludint lleis injustes i ordenances estúpides, fins aconseguir els nostres objectius. Francament, no sé què em fot més, que no hi haja cap reacció o que, com des de fa tant de temps, continuen prenent-nos per imbècils…
Salut i País, xiquets … i fins la setmana vinent!