Tito Floren, Cristina i la felicitat

Font de l’article: Des de l’exili

“Espanya inverteix més diners en Florentino Pérez que en infraestructures” (piulada irònica d’Eduard Cabús al Twitter, 17-12-16)

Florentino, ho has tornat a fer. Tens una gràcia, una habilitat especial per acabar eixint-te’n sempre amb la teua, pel que respecta als negocis, que em deixa aclaparat. Ja et va passar amb el magatzem aquell de nom de simpàtic rosegador, que t’estem pagant i et pagarem en els rebuts del gas durant els propers 30 anys, a poc a poc, com toca, que per això sou tots tan considerats i penseu en nosaltres; l’última victòria, per ara, ha estat la del túnel aquell dels Pirineus que no ha resultat com t’esperaves –o sí, potser t’esperaves exactament això– així que t’haurem de pagar una compensacioneta de res, xavalla, simplement perquè ets un artista: els teus saben negociar i els del ministeri, vull pensar això i no una altra cosa, són uns inútils. Em sembla, però, que també tens part en les autopistes aquestes radials de Madrid, que han estat també un magnífic negoci –per a alguns, clar–, i per això també voldria felicitar-te, de cor, però abans em permetràs que t’explique alguna batalleta, que ja comence a entrar en edat, tot i que no en tinc tanta com tu… (que bé que els portes, lladre!)

Quan vaig pujar a Catalunya a fer el CAP, amb la intenció de fer de professor algun dia, la tardor del llunyà 1997, circulaven les pessetes, manava un homenet amb bigot, per cert molt amic teu, i el Majestic –com han canviat algunes coses!– era un hotel força concorregut. L’Euromed tardava 2 hores i 50 minuts a arribar a Barcelona des de València. Ara, 19 anys més tard, i si no passa res, fa el trajecte en 3 hores i 25. Del Talgo no en vull parlar… Sí, definitivament m’agrada aquest liberalisme que lluïu, el que abandera la teua amiga Espe, el que privatitza allò públic per a repartir-ho entre amiguets com tu, i que després socialitza pèrdues quan els negocis no ixen com toca, quan no ixen com voleu. I dels serveis públics, les infraestructures que usem els mortals… com que no són prioritàries, ja se’n parlarà! Quan vaig amb tren pense en tu. Ets, Tito Floren, un model, un exemple per a noves generacions de capitalistes d’escrúpols latents. Sí, t’imagine com el tio Gilito: comptant-te’ls. Total, què són 500 milions d’euros més o menys –més uns altres 600 en ajudes públiques– per a nosaltres, si tu ets feliç? Costa tan poc, ara que ve Nadal, arrencar un somriure en aquells que tant ho necessiteu…

“Qué ganas tengo de que acabe esto para no volver a pisar más este país” (Cristina de Borbón y Grecia, 22-6-16, però sabut despús-ahir a través de El Mundo)

Diuen que han dit –com Corissa, un del meu poble, a qui deien que li havien tallat un dit– que te’n vols anar, que vols perdre’ns de vista, que ja no estàs a gust entre nosaltres, abans necessaris i mortals llepaculs, ara molestos ciutadans que no te’n passen una. Estic, certament, colpit i desil·lusionat per tan dures paraules, i no deixe de preguntar-me: què t’hem fet? Què se’ns ha escapat? Ja ho sé, ja, que podríem haver-te tractat millor, que podríem haver-te assignat un sou des que vas nàixer, o millor encara, des d’abans d’haver nascut… També podríem haver mogut alguns fils per col·locar-te en alguna entitat financera important per a què pogueres treballar –perdó pel verb, a vegades oblide inconscientment la família a la qual pertanys– en una feina a l’alçada de les teues capacitats… Potser, i m’aventure a dir-ho, t’hauríem d’haver facilitat algun tractament que et permetés millorar les teues percepcions sensorials, perquè recorde que no veies, no senties, no oloraves res del que passava al teu voltant, amb el teu espavilat marit, durant gran part del teu matrimoni, un casament per cert pagat per mi, també…

T’hem fallat, ho sé –Carmena, no m’ho perdonaré mai, mai– i em dol en la part que em toca… Te’n vols anar, dius… Jo també, que curiós, però no crec que compartim motius: aquest Estat fa molt de temps que no em representa, però tu, la teua família, has sigut i sou l’Estat mateix, com aquell avantpassat francès vostre; podràs perdre’ns de vista si no et condemnen –ai, com són les coses, la meua condemna és que malgrat voler marxar, no em deixen fer-ho, almenys de moment– però potser has dit això perquè, en el fons, pressuposes o directament saps que no et passarà res… És probable. M’estranyaria qualsevol altra cosa d’aquesta justícia espanyola –oxímoron– encantada de conèixer-se, que jutja Forcadell i no Fernández Díaz, entestada a no eixir del bucle en què es troba des de fa dos règims i moltes dècades. Saps què et dic? Que jo no t’ho impediré, si te’n lliures. Cristina, reina –perdó, infanta… no hi arribaràs mai– ves-te’n si pots, sigues feliç, com Floren. Ara, un parell de cosetes només: quan sigues ben lluny –et recomane un lloc ideal: “allà on brama la tonyina”– ves a classes de dicció, les necessites, però sobretot, sobretot, fes-te alguna cosa als cabells: la ratlla al mig, estimada, ja no es porta.

Salut i País!

(el proper article serà el 9 de gener… Bon Nadal i bon any a tothom!)