Mols comentaristes de la dreta han arribat a acusar els moviments socials i les seues reivindicacions de ser els culpables d’aquests actes, ja que, segons elles i ells, inciten a la violència. Alguns “lumbreres” fins i tot han proposat perseguir els autors de comentaris suposadament ofensius i incitadors al tuiter, facebook i altres. La qual cosa, com era d’esperar, ja està succeint.
Amb aquest esforç per llançar balons fora busquen amagar el fet que ha estat un assassinat entre persones del PP i que en tot cas la suposada “incitació a la violència” és interna a les seues files.
Però independentment de qui ha matat a qui, el que sí cal que tinga en compte el govern del PP és que les seues polítiques d’opressió cap al poble treballador i de sotmetiment de la ciutadania són violència en estat pur, aplicada de manera més o menys subtil, però violència estructural. I com totes i tots sabem, l’exercici de la violència cap a les persones o cap als pobles, al final comporta més violència (acció-reacció).
I davant d’aquesta violència, d’un sistema intrínsecament violent, les persones tenim diverses formes de respondre:
Dos. L’autoagressió: és la resposta d’algunes persones que donada la situació de desesperació en què viuen i la manca d’expectatives de millorar (ja no disposen de cap ajuda ni de familiars ni d’organismes) ni confien (per desconeixement o per inexistència) en les alternatives socials o polítiques, opten per llevar-se la vida tirant-se al tren, cremant-se a l’estil bonze, penjant-se…
Tres. L’autoagressió passiva o deixar-se morir: es produeix en aquells casos de persones que han de seguir un tractament mèdic i ni tan sols prenen la medicació prescrita per no poder pagar-la, i posen en perill la seua vida. O les persones que no es poden alimentar correctament i es converteixen en malaltes cròniques. O les persones que es converteixen en captaires o rodamons, etc.
I aquesta resposta és la que sí fa por als poders opressors, és la que posa nerviosos els polítics i els fa moure’s de la poltrona i per això es dediquen a criminalitzar, a tergiversar els fets i aniquilar les dissidències amb més repressió abans que agafen massa crítica.
Els governs neoliberals que estem patint, lluny de pensar en solucions que vagen a l’arrel del problema sols pensen en alternatives parcials, falses i violentes, com són eliminar al subversiu, carregar el mort a altres, criminalitzar la resposta social… mai es fan responsables ni pensen que alguna cosa estan fent malament.
Per això cal dir-los alt i clar, inclús amb el risc que ens acusen d’incitació a la violència, que la veritable violència és la d’ells i elles, per deixar-nos sense feina, sense prestacions d’atur, sense dret a la sanitat, sense el nostre dret a decidir, atacant la nostra llengua, destruint el nostre entorn, deixant-nos sense dret a menjar, obligant-nos a emigrar, rebentant les nostres manifestacions amb infiltrats policials, deixant-nos sense habitatge, sense drets laborals, sense atenció a les persones dependents, retrocedint en els drets de les dones, fent-nos emmalaltir, induint-nos al suïcidi…
Això sí és incitar a la violència. I és normal que hi haja respostes que no controlen, que els posen nerviosos i els facen perdre els papers…
Però hi ha una cinquena resposta davant la violència estructural que passa per un procés d’empoderament social, de recuperar el dret a decidir de la col·lectivitat, de canviar de soca-rel la font de tot dret que ha de tornar a la seua legítima residencia: el poder ha de tornar al poble. La resposta de la defensa de la vida amb dignitat, la vida de totes i tots nosaltres.
Presidenta d’Iniciativa Animalista.