La raó és ben senzilla, puix vaig nàixer “literàriament” justament aleshores, des de les redaccions que hi feia a l’Escola d’Adults d’Albal (a veure quan els fem un homenatge), on estudiava valencià, i aquesta és l’hora que el diari considerant-me, fidel a la seua línia editorial, no me n’haja deixat de publicar cap, ni tampoc me n’haja esmenat cap, a no ser gramaticalment, la qual cosa deixe palesa agraint-la. Per tant done al diari, al seu editor, així com a tot l’equip tècnic, una i mil vegades les gràcies, també per suposat, als qui em llegiu, aprofitant per cantar-li a La Veu, cantar-me a mi mateix, modestament, i de bon grat, aniversari feliç!!!, significant que, si un servidor escriu i li ho publiquen vosaltres, si voleu, també podeu fer-ho dient la vostra.
Confese que la meua motivació ha vingut donada, des del primer moment, per aprendre la nostra llengua, aprendre en ella a contar i opinar de coses, en l’idioma del diari, dels meus i el vostre, el qual amb potser l’arròs, conreats tots dos durant segles a la nostra terra, han estat formant part d’allò, que més m’ha mantingut apegat a ella. Vos pregue perdó per la perorata, també al diari, per estar utilitzant el mitjà per sentiment, i benefici personal.
Així que, per tal d’ésser redimit, vos contaré una malifeta més pels arguments esgrimits, d’insolència i execrable, arrogants i d’autoodi, contra l’idioma del País, un dret civil, publicada en el diari Levante EMV de dimecres i dijous proppassat, ressenyes les quals, podeu llegir-les allí senceres, si vos ve de gust.
La malifeta li l’han adreçada, mil cinc-centes firmes de professors de la Universitat de València, recollides per un tal Añón, Màñez, Rochina, i dos Sanchis, tots cinc professors titulars de la Facultat d’Economia, ja que la Universitat, els exigeix, d’una manera lògica i improrrogable, doncs els donà una moratòria de tres anys, perquè acreditaren el requisit lingüístic grau C1 (Mitjà). La iniciativa dels professors, és pot considerar una manera de fer encoberta, per discriminar el valencià de l’àmbit universitari, lloc on ha estat des dels temps de les coves i les ombres d’una manera preeminent, llevat dels últims. Cal dir que el sindicat STEPV, els ha donat una argumentada, enraonada i contundent resposta, en una article que podeu llegir ací mateix a La Veu PV, secció d’actualitat.
L’exigència del requisit lingüístic a l’administració, està essent un front obert pels enemics del valencià, amb motius i raons evidents d’indole professional, individual, polític, o d’autoodi, els quals volen en ells, entrebancar el dret col·lectiu dels valencians, contemplat a la Constitució, a l’Estatut, i a la Llei d’Us del Valencià, així com a deixar de costat les recomanacions del Consell d’Europa, sobre l’Aplicació de la Carta de les Llengües Regionals o minoritàries en l’Estat espanyol, que recomana, destacant la millora de la presència de les mateixes, en les administracions públiques.
L’assumpte ja duu cua, puix el sindicats estatals CCOO, UGT cavaren les trinxeres d’un front, negant-se’n que els ho exigiren a tots el funcionaris, i el CSIF, defensant el que es considere el requisit com a mèrit, tal com fins ara; una pressa de posicions dels sindicats a considerar, per tots aquells que són afiliats o que volen ser-ho.
El grau de cinisme mostrat, enfosquint l’autoodi, per un dels cinc professors promotors de les signatures, en nom de tots, és ben palmari per les argumentacions exposades, perquè assegura Juan A. Sanchis Llopis, que no es tracta d’una campanya en contra de la llengua, “quasi tot el grup som valencià-parlants, jo mateix he impartit més de mil-quatre-centes hores de classe en valencià” diu, ni tampoc “hi ha cap problema amb la llengua, però allò que no ha de ser és, que per una decisió política, el valencià es convertisca en una barrera que limita l’elecció del professorat, perquè això és discriminatori i possiblement il·legal”. Davant les afirmacions d’il·legalitat, ja s’encarregarà la Universitat de respondre’ls complidament, perquè ella, no fa una altra cosa a l’exigir-ho, que no fos acomplir les lleis, segons la Universitat manifesta inicialment, la qual sobre la matèria, té competències.
Però de la resta de la fal·làcia, quina genteta treballa a l’obra!, diem per ací. Quina manera explícita de denigrar la política, ja que l’ésser humà, quan pensa i actua, en conseqüència i coherència, així com quan enlaira una opinió, es converteix en un subjecte polític. Vaja demòcrates. Signifique afegint que, l’argument d’il·legalitat, em sembla la tàctica del ventilador, usat per la saltadora de balconades a les festes, Rita Barberà, tot perquè la il·legalitat hauria d’esser, l’incompliment allò esmentat abans, és a dir, la Constitució, l’Estatut i la Llei d’Us, i el dret dels valencians en elles contemplada, la qual cosa sembla volen conculcar, repeteix, en la seua proposta.
Encara més li diria al senyor Llopis Sanchis de les seus manifestacions, arran l’afirmació de les mil quatre-cents hores de valencià, impartides per ell. Eixes hores són, anant per de sota, menys de les que un treballador empra en la seua tasca en un any. Dit això, a no ser que Llopis siga un pipioli nouvingut en la professió, són ben poques, perquè hi ha professors en actiu i emèrits, als quals els resten ben poques, per donar totes les seues classes en el nostre idioma, o haver-les donat. Ja no diria, per suposat, les que un servidor n’haguera impartit, si hagués estat professor.
Quins arguments més espuris, bastards, bords …, quan assegura a més a més que l’exigència del requisit, “no permet la contractació de castellano-parlants, ni de fora de la ‘Comunitat’, ni per suposat de la resta de la UE, ni tampoc de la del món, per molt brillants que foren”. És a dir, tot admetent que un castellà, anglès, francès, o rus, no sap valencià, un professor talentós és incapaç de saber-lo, i acreditar-lo amb un títol de mitjà?. Home vagen-sen vostès a pastar fang.!, no som ninguns xiquets.
El funcionariat de la Generalitat, dels ens estatuaris, de les diputacions, dels Ajuntaments, de les fundacions públiques, de les universitats valencianes, dels col·legis públics, dels concertats amb finançament públic, haurien d’acreditar per llei, i si no la hi ha promulgar-ne, perquè en el dret constitucional i estatuari ja és fonamenta, presentant el certificat corresponent de coneixement de la nostra llengua, o l’acreditació de convalidació, en el seu cas.
Per altra banda no cal dir que, els primers que haurien d’utilitzar el valencià donant exemple per dignificar-lo, a més de respecte als votants i al poble valencià en general, són tots els nostres representants polítics, d’alguns dels quals ja me n’he ocupat altres vegades.
Com que m’agrada de sobra, l’olor a pólvora, que no pas el de botifler acomplexat, a més a més, que a la balconada de l’Ajuntament del cap i casal, no hi és ja, la saltadora de balconades, me’n vaig a olorar, veure i sentir la mascletà.
Albal, l’Horta Sud País Valencià.
