Diari La Veu del País Valencià
Javier de Lucas i un tuit en valencià
“Cadescú parlará a la llengua de la seva elecció. Jo m’estime més parlar en castellá, per que m’agrada més. En sembla més bonic”.

Aquesta és una piulada literal inserida en la secció de piulades del diari Levante EMV de dilluns 21 de març, emès, segons el rotatiu, per Javier de Lucas, el qual, com tots sabem, és un columnista de La Veu del País Valencià. Per eixe motiu, també pel seu intel·lecte i reputació, és un home sortós, perquè ha caigut en una bona casa, ja que el diari, d’igual manera que a un servidor, li ho publica tot. Això pensí en un primer moment, fent un esforç de contenció a la primera llegida del tex.

Després no ha estat necessària, perquè pensant en el columnista, i no en mi, em diguí, “quant ha d’estar patint aquest home, escrivint en valencià, un tuit com eixe, ja que ho fa en una llengua que és la meua, i li agrada més el castellà, que és la seua. Tot seguit, pensí també en una deducció que, modestament, em sembla lògica, si ho fa és perquè vol divulgar allò que sap, que és molt, sobre drets d’immigrants, de minories i d’altres drets, ja que és catedràtic en exercici de Dret a la Universitat de València i fent-ho en una llengua minoritzada, té molt de mèrit. Encomiable. Només cal llegir també els seus escrits a La Veu per a comprovar-ho, en els quals es podrà estar d’acord o no, pels comentaris que ocasionen, així com donar una ullada de repàs al seu currículum per a adonar-se’n del seu ideari, arguments i sapiència.

Després d’aquestes enrònies, de posar-me, amb perdó, davall la seua pell, se m’acudeixen algunes altres de diversos tipus, com per exemple aquesta, reforçada contundentment per les opinions d’un estimat amic, en les quals estic totalment d’acord, davant de la meua inicial contenció: “Joan, el que fa és un al·legat de la llibertat en eixe missatge i, en eixe aspecte, té tot el dret; també està en el seu dret de dir que li agrada més el castellà, un dret com el meu i el teu, posem per cas, de proclamar que ens agrada més el nostre, el valencià”.

Però, dit això, em sembla estrany que un catedràtic i professor d’universitat, investigador per tant, adduïsca raons sentimentals i estètiques com que “m’estime més i és més bonic”, perquè les raons, ben mirades, són esotèriques, més pròpies, en aquest cas, d’un valencianoparlant, posseïdor d’autoodi, practicant de la renúncia, que considera el castellà una llengua superior i de més prestigi, de més oportunitat i més bonica, que no és el cas de de Lucas, perquè és castellanoparlant nascut a Múrcia.

Com que les enrònies són encara al meu cap i no s’enlairen, em pose en el lloc d’en Javier de Lucas, és a dir, u d’Albal, l’Horta Sud, se’n va a Múrcia i esdevé catedràtic i professor de la Universitat -Mare de Déu Santa, u com jo catedràtic-, on resideix un bon grapat d’anys. Escriptor, articulista, fins i tot en un diari digital d’aquella terra en castellà, em guanye la vida majorment allí, sóc un activista intel·lectual pels drets dels immigrants, per les minories… Per no se quants drets, i enlaire un tuit com aquest “Cada uno hablará en la llengua de su elección: A mí me gusta más hablar en valenciano porque me gusta más. Me parece más bonito”. Podria dir-ho també en francès, anglès o llatí. Mare, Mare de Déu Santa!!! La que s’arma!!! Fins i tot, potser, m’acusarien de sedició, traïdoria i un llarg etc. de delictes afegits.

Però el senyor Javier de Lucas és un home sortós, perquè això de les acusacions ací no les farem, ja que ací no alcem un gat per la cua i mai pensaríem en això. A més, usa majorment, a la seua càtedra i a tota la Facultat de Dret, emprant el seu dret, sense exigir-li ningú ningun requisit lingüístic de valencià per a exercir, un idioma preponderant en el món, on el parlen cinc-cents milions de persones i que va en augment, a l’Estat espanyol quaranta-cinc (alguns per imperatiu legal). A més, té dret a sentir-se incòmode, però no d’una mena enraonada, per un idioma que li causa nosa, fastiguejant-lo indirectament en la piulada en un eufemisme, com pot albirar-se, perquè a ell li agrada més parlar el castellà perquè és més bonic, un home que disposa d’un prestigi guanyat honradament, tant ací com a l’Estat i a la resta del món, essent molt respectat. Potser en el fons, probablement no, o sí, qui sap, se senta un immigrant en terra estranya sense, absolutament, cap motiu.

Dit això, però, m’hagués agradat que el seu activisme, quina llàstima!, l’hagués estès també per la defensa d’una part de la població del País en el qual resideix, els habitants del qual parlen un idioma, en una flagrant desigualtat, que està essent minoritzat a la força, que l’escriuen cada vegada menys encara i que el llegeixen una altra minsa minoria, tot i que és un dret col·lectiu reconegut en la Constitució, la qual diu, per a fotre’l, que són els pares els que tenen el dret (individual) de triar l’educació dels seus fills; en un Estatut d’Autonomia referendat pel Congrés de Diputats i el Senat estatals, en una la llei de l’Ús del Valencià, a la qual, lleis i reglaments restrictius estatals entrebanquen, posant-li els peus damunt del pit i envaint-lo amb una multitud de mitjans de comunicació, de propaganda, en la llengua obligada, la majoria hostils a la nostra llengua. A més a més, sense mitjans de comunicació públics en valencià i tampoc, entre uns i altres, ens deixen veure lliurement mitjans d’altres autonomies germanes. Tot en un País considerat, a més a més, no ja Comunidad Valenciana, sinó el Levante espanyol.

Pero el senyor de Lucas això no ho farà, seguirà usant el castellà (hom tampoc té res en contra d’ell), que és allò que més li agrada i també perquè és més bonic i, a més, amb el suport d’un Estat i tots el seus aparells (hom té una considerable enveja), llevant d’allò que li interesse dir en un valencià trepitjat i desprotegit, convertit en una reserva indígena, en qualsevol mitjà en valencià, inclòs aquest, idioma que molts volen veure en un vitrall i traure’l, adreçat sense moure’l ni un mil·límetre, el 9 d’octubre per la balconada del Palau de la Generalitat i fer-lo entrar a la Seu a les dotze del migdia per a cantar-li el “Te Deum” tradicional.

Un idioma parlat per certa gent que el considera, en primer lloc, un tant digne i bonic com qualsevol i, en segon lloc, perquè se l’estima i l’usa en totes les passades i és el d’ell i del seus, al qual botiflers i immigrants de tot arreu, amb tot el dret del món, s’ha de dir, s’han sumat, perquè aquest País és tradicionalment un País hospitalari i solidari, acollidor i festiu com cap altre, que respecta els drets de la resta, del qual diuen que parla un idioma inservible i lleig, d’aldeans, com diu la “naranjito” Punset, expressant el sentiment de molts, i d’altres als quals els agraden més altres idiomes, en el primer cas que el parlen més de mil milions i, en l’altre, més de cinc-cents milions de persones.

Me’n vaig a complir allò recomanat pels metges a gent com jo, als quals ens diuen de beure bona cosa d’aigua i fer la saludable passejada diària. Au.

Joan Puchalt
Albal, l’Horta Sud – País Valencià

P.D. Dispenseu si hi ha al text alguna errada ortogràfica, pregant de bestreta perdó, de la mateixa manera que un servidor li dispensa al columnista –amb el mateix perdó-, perquè modestament, n’he vist alguna al tuit, fruit potser, de la manera immediata i apressada, en què a vegades s’escriuen, o potser que, el redactor de Levante EMV, que no ha de ser ningun sant, s’haja enganyat al transcriure’l.

Comparteix

Icona de pantalla completa