No ens hauria de sobtar perquè són ben notoris; trets coherents amb altres fets semblants. D’una banda, els històrics “consells” adreçats al Borbó de torn, per part de polítics ambiciosos, perquè feren ús de les seus prerrogatives constitucionals, així com de l’autoritat “tradicional” conferida a la monarquia. D’altra, les pressions forçudes dels militars amb les armes a la mà, o no, algunes de les quals, fructificaren en cops d’estat.
Dels històrics consells, cal recordar els que li van donar Antonio Maura i José Sánchez Guerra a Alfons XIII, besavi de Felip VI, sobre la conveniència de donar la presidència del Consell de Ministres al General Primo de Rivera, qui, amb la baioneta calada, el setembre del 1923, protagonitzava un cop d’estat. Llavors, amb el seu nomenament, es va passar pel folre el Rei, la demanda de Garcia Prieto, el president del consell de ministres d’aleshores, qui li reclamava la destitució dels militars rebels, així com també les Corts, i el que fou pitjor, la llei de lleis, la Constitució.
Temps després, en la memòria de molts dels que ara hi som, el 23 de febrer de 1983, pels mateixos motius ideològics, amb un calc del de Primo de Rivera, tan estratègic com tàctic, duta a terme pels militars, però televisada, es va produir un altre acte sediciós, amb el segrest dels diputats al Congrés i tanques als carrers de València. El rei Joan Carles I hagué de resoldre la creïlla calenta creada, després d’unes hores angoixoses, que se’ns entoixaren llargues, tocant aquelles tecles que cregué convenient tocar, la qual cosa, amb els atributs a les goles, fou, al seu moment, d’agrair. Encara hui el Tinent Coronel Tejero, com a cap més visible (per impetuós), però no l’únic –perquè cal recordar a Milans del Bosch i Armada–, és remembrat per protagonitzar un acte funest, digne d’una república bananera, que hui dia, quan se’l recorda, produeix una considerable i repugnant enrogida de cara.
Tornant a la molla, Albert Rivera, polític d’idees abominables per a tots aquells que creguem que l’actual estat és un compendi de nacions que ha de resoldre’s, al qual, oficialment, els “constitucionalistes”, tant polítics com de premsa, li han dit eufemismes per la frase dita com, per exemple, indiscret (com exposaré més avall), no ha fet una altra cosa que, a banda de dir el que pensa, aprofitar-se de les escletxes que el simulacre de constitució vigent ofereix, la qual cosa no se’m negarà perquè, fins i tot, li confereix la llei al Rei, al Títol II “‘De la Corona’, art. 56 ap. 1”, el poder d’un arbitri i moderació discrecional quan diu: “El Rei […] arbitra i modera el funcionament regular de les institucions…” que, tot i que és assessor, no disposa de poder de decisió.
En aquest punt, juristes constitucionalistes consultats interpreten i, en el fons, coincideixen, excepte Javier Pérez Royo, un bon xic i treballador, la qual cosa no vol dir que els demés no ho fosen, amb tots els respectes. Pérez Royo considera que, “l’article 56 és simbòlic, literari i no normatiu, (hauríem de veure, donat el cas, l’opinió de l’actual Tribunal Constitucional).
Segons Torres del Moral, el Rei, suposadament, pot fer comentaris, suggeriments, advertències als líders polítics, però sense passar-se, en la discreció d’una conversa privada que cal assumir ”.
Altre, Jose Maria Gil-Robles (de què em sona aquest cognom?) manifesta que “el Monarca té el deure d’idear i disposar el necessari, en el marc de les seues facultats, perquè funcionen bé les institucions, dins d’un context que comporta una eficàcia directament proporcional a l’autoritat de la Corona. És a dir, com més gran, més discreció”.
Herrero de Miñón (ho diu un “pare” de la mateixa Carta Magna) considera que “la moderació s’ha de realitzar tant en les institucions com en els conflictes entre partits […]. La moderació, a la seua vegada, ha de passar inadvertida des de l’exterior”. Discreció total, ningú ha de saber, allò que es cou.
Manuel Aragón manifesta, tanmateix, que tot i que “davant del minvat poder del Rei, en l’actual Carta Magna, respecte de la monarquia tradicional, es complementa amb la seua capacitat d’influència política, […] segons la qual els seus “assessoraments” són d’una importantíssima funció pública.”
Amigues i amics, davant les opinions de tots aquest juristes, d’unes futuribles interpretacions de la Carta Magna, dutes a terme, hipotèticament, en cas de conflicte, pel Tribunal Constitucional; Què pot dir un mort i pam com jo? De les manifestacions del nacionalista espanyol –a molta honra– Albert Rivera, sustentada pel seu sotssecretari general Jose Manuel Villegas, amb aquestes textuals paraules: “Desde el respeto y la máxima confianza en la institución, le vamos a trasladar esa solicitud de ayuda para desbloquar esa situación […]. En ningún momento pretendemos poner en problemas a la Casa Real ni que se exceda en sus funciones”. Tanmateix, sí que diré que els joseantonianos ho saben ben bé, de sobra i nosaltres també; són uns pocavergonya.
A ulls tan sols dels que dominen els ressorts d’Espanya, de totes les altres bones essències atribuïbles, passades, presents i futures, amb aquesta declaració, el que ha fet Rivera (quina casualitat de cognom) és una imperdonable i lamentable indiscreció. Així que, hom pot pensar, quina bona cosa faran de tanta necessària discreció a l’hora de la veritat?
Així que, quan la norma afavoreix, visca la Constitució!; en cas contrari, es desenvoluparan, com fins ara, lleis, reglaments o el que calga i la Carta Magna seguirà immaculada, intocable i un vitrall, com no fos una modificació restrictiva. Mentrimentres, cada 6 de desembre, escolars, jubilats, etc. seuran als escons i amb el cap al clatell gaudiran, a la vista dels senyals dels trets, salva pàtries al sostre. Aquells més agosarats, valents i amb possibles que es posen a pledejar, de segur cauran de cul.
Vos deixe amb l’Estellés com altres vegades:
Oh guerrillera Mariola verda! (Pobles del Mural, antologia, ed. per l’AVL)
He agafat, amb una mà, una terra,
i m’he senyat, molt lentament, el rostre.
Mire segur el dies que vindran.
Albal, l’Horta-Sud – País Valencià, de l’any que l’AVL li dedica a Sor Isabel de Villena
