Tot ve, davant la decisió de l’Ajuntament de València, en l’ús de les seues atribucions, per majoria absoluta, de donar tràmit al canvi de denominació del nom de la ciutat, fins ara Valencia, per València, a qui el diari li confereix el qualificatiu, entre altres, d’excloent perquè diu que la ciutat i tota la comunitat de veïns, és bilingüe.
D’altres consideracions argumenta, que “No se puede convertir la cooficialidad de la ciutat y la autonomía en una supremacía, … y transformar el valenciano en llengua única, … no se puede abrazar un nacionalismo antiespañol que lo mismo un día suprime la interpretación del himno nacional, esconde la bandera rojigualda o arrincona al Ejército, y otro día acaba con la denominación Valencia que tiene siglos de història, que identifica a miles de valencianos y que hace reconocible a la capital en todo el mundo”. Barreja així mateix, immersió lingüística, Catalunya, neteja de carrers i altres “prioritats”. Què fem?, barra, pocavergonya, supremacisme, bilingüisme? Hom podria endevinar per la malíccia, què volen, cop d’Estat, ja!!!
Dels molts qualificatius merescuts aplicables, trobe l’adient per al diari, bord. És a dir, aquell que actua amb mala fe. No descobrisc Amèrica si dic que el rotatiu “Las Provincias”, és un diari tendenciós, amb els tradicionals mètodes manipuladors malignes, per tal de dividir els valencians i, especialment els valencianoparlants, a la fi d’aconseguir els propòsits d’aquells que l’han sustentat, els mal anomenats lliberals-conservadors de l’altiplà, una dreta cavernícola i antidemocràtica, afavoridora històricament de cops d’estat, partidaris del Déu rigorós de l’Antic Testament, de la Pàtria imperial castellana i del rei Borbó.
Lliberals, per a donar-li màxima màniga ampla al diner i a les coses, de sobre qualsevol consideració de tipus humà. Conservador fins a la coroneta, de tota la caspa atribuïble, dels atributs del trident adés esmentat, essències les quals, dipositades a vitralls, les desempolseguen una vegada a l’any, i les entren a les seus d’ací i d’allà, per resar-les i beneir-les. Del valencià, res de res, ni l’usen ni el volen, com no fos a la manera d’un destral, per armar batalles i guerres, com les han armat des dels temps de la picor. Més concretament en les darreres dècades.
Ara, usant el destral, fan valdre lleis i reglaments desenvolupadors, amagant el veritable esperit d’elles, perquè l’Ajuntament del Cap i Casal, trau en una correcta i justa decisió, un reglament que contempla el topònim València, per al nom normalitzat de la ciutat, el qual raïa al fons d’un calaix, dormint el somni dels justs, aprovat per la unanimitat del ple, en els temps del gents sospitós Vicente González Lizondo, qepd., sota el seu auspici. “Las Provincias” arbora cansada d’entrebancar la llengua pròpia, la Constitució i Estatut d’Autonomia, per defensar el bilingüisme, en el qual mai ha cregut ni creu. El diari mateix, com a mostra dels seus bons propòsits, podria aplicar-se’l, editant la meitat dels continguts en les dues llengües oficials.
Omet com deia el rotatiu deliberadament, totes les altres consideracions que les lleis li confereixen tant a la Generalitat com als municipis. Sense ser versat en lleis, heu-ne ací algunes en estes mostres.
– Article 3.2 de la Constitució espanyola “Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord en sos Estatuts.
– Article 3.3 de la Constitució espanyola “La riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.
– Article 7 de l’Estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana. “La Generalitat Valenciana ha de garantir l’ús normal de les llengües oficials a la Comunitat Valenciana i atorgar una especial protecció i respecte a la recuperació del valencià”
– Decret de la 58/1992 de 13 d’abril, del Govern Valencià, pel qual es regula el procediment de l’alteració del nom dels municipis”
Article primer apartat 3 “La denominació del municipi podrà ser en castellà o en valencià, o en les dues Llengües. Els municipis que hi disposen de denominació en les dues Llengües, hauran d’utilitzar el seu nom de forma bilingüe.
Article segon, “L’expedient d’alteració del nom dels municipis s’iniciarà mitjançant acord de l’ajuntament en ple i amb el quòrum exigit”.
No m’estenc, hi ha al decret esmentat i raons de pes, difícils de bolcar a l’article. M’acomiade amb una ullada al resultat de plasmar alguns topònims de pobles en valencià, després de l’aplicació exigida, segons les lleis supremes, pels de Déu, Pàtria i rei Borbó de “Las Provincias”, posant al descobert algunes curiositats que m’omplin de rialles que em fan agafar-me la panxa. Per a la qual cosa, ens haurem de preparar tant els dels pobles enllistats, com nosaltres mateixos.
Així que, per exemple, Aielo de Malferit, s’hauria de dir Ayelo de Malherido. Albalat dels Sorells/Albalate de los Jureles. Canals/Canales. Càrcer/Carcel. Cullera/Cuchara. Favareta/Havarita. Fontanars dels Alforins/Fontanares de las Casillas del Granero. Lloc Nou d’en Fenollet/Lugar Nuevo de don Hinojito. Oliva/Aceituna. Montserrat/Monteserrado. Paiporta/Panypuerta. Picanya/Pinocaña. Pinet/Pinito. Rafelbunyol/Rafaelbuñuelo. Rocafort/Rocafuerte. Sant Joanet/San Juanito. Serra/Sierra. Agres/Agrias. Benidorm/Benyduerme. Teulada/Tejado. Benifigos/Benihigos. Cabanes/Cabañas. Morella/Molleja. Vallibona/Vallebuena.
Com dèiem quan érem xiquets: Que vénen, que vénen…!!! No sé qui em mana, posar-me en camisa d’onze vares.
Albal, l’Horta-Sud – País Valencià, de l’any que l’AVL li dedica a Sor Isabel de Villena
