Cal dir, posats en les predisposicions del Zodíac, que Virgo encerta de ple en un tret important del nét major de Nadalet, eixe que diu que el de Burjassot ha estat al llarg de la vida, a banda d’altres notòries capacitats, un treballador considerable i sublim. No descobreix Amèrica dient que hom ho pot concebre en la immensitat i l’excel·lència de la seua obra.
Esbrinant la part de l’obra de què dispose, prou minsa he de dir, recull alguns versos i estrofes de poemes, on deixa palesa la seua admiració i gratitud per persones i personatges diversos, molts d’ells poetes, els quals s’han convertit, al meu entendre, en els seus referents i, alhora, en motiu d’inspiració.
És el cas de la figura de sa mare, com es pot constatar pel que diu d’ella (de les nostres també), en aquest poema que aborrona pels continguts d’estima i d’agraïment : “Et veig mare, o et pense com les antigues mares gregues, o les mares del laci o les mares de l’horta”, “… et veig les mans inflades, aquelles mans alegres i hàbils de llavanera, aquelles mans que t’eixugaves al davantal, i prenien uns versos meus en el nostre idioma, aquest idioma que mantens intacte…”, “…la meua fe amb tu i en totes les mares del nostre poble, aquest que albires tu, ple de fulles verdíssimes, a través del balcó…”(*).
Una altra mostra, a un dels molts poemes del Mural, més enllà de l’amor filial que li dispensa, resa: “Allò que hi resta són els fills, multiplicats en fills i fills dels fills, a través de les generacions, dels anys, de les famílies, llarg fil de sang que es perpetua enllà dels temps…”.
D’igual manera, li canta a l’admirat Carles Salvador: “Dic el teu nom de flames i de síl·labes, dic el teu nom de poble sofert, de poble digne, resurrecta rosa, Carles Salvador”. “Mai no vares deixar el capçal del teu poble malalt. Assegut a un racó, tu pensaves el teu poble, que tornaria a ésser un poble de falç, o no seria. Et resistires a creure que no seria, Carles Salvador”(*).
De Joan Lluis Vives, l’humanista i filòsof valencià renaixentista, de família jueva conversa, perseguida i massacrada per la Inquisició, diu: “Amb un amor de lenta companyia, amb un amor que un dia qualsevol em tancarà darrerament els ulls amb pietat i dolgut sentiment,…Vares fugir, i fugies per sempre… Com des del lloc on et vares morir, com des del lloc oblidat ja dels morts…”(*).
A Teodor Llorente, l’enyorós de Museros, li deia en un poema dedicat que versa: “Vora el barranc dels Algadins creixia el dia més, i més de pressa encara… Per aquells mots que vas deixar a taula, llesques de pa i enramat pitxer d’aigua, el poble creix, es multiplica, sap del seu camí, la seua identitat”(*).
Al suecà mestre Serrano, el ponderava: “El poble teu molt t’enyora i respecta. Jo deixe ací la voluntat de festa, de quatre grans d’un afany mil·lenari, com el devot deixa l’ex-vot al mur dels Benissants, dolça i petita alçària, des d’on es veu la mar damunt la tarda”(*).
Al seu estimat amic Ovidi Montllor, en “A Ovidi Montllor”, “ em deixaràs Ovidi que rememore el teus dies del mestre de ribera… vam sortir als carres de la nit, feia fred… dies d’esperança i perill… després, abans de retornar a casa, vaig emplenar els murs de valencià amb un nom agrupador i únic, un nom de lluita, d’esperança, deia: Ovidi Montllor, Alcoi…”(*).
A l’admirat Ausiàs March, un mort viu d’ell, i de molts: “Beniarjò de l’escampall de pedres”. “…Visitem qui no hi és. Hi és i no hi és. Ausiàs March: un nom. Com ferro cald…Esperem asseguts. Arribarà l’hora del miracle. Arribaran lentes passes de fusta, passes d’un mort que recordem tots dos. Deixem les flors; resseguim el camí on l’hem deixat, però ens girem per veure”(*).
Hi ha un grapat, important, d’altres referents al poema “Tres noms: Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joanot Martorell”. “Tres noms només, que alenen a la terra pregonament, com llànties enceses, fosforescents entre els morts i la terra, com capitells o com joc dels infants… Pels vostres noms, corona permanent, bandera al vent i llençol de tristesa, rella d’amor i il·limitat migdia, pel vostres noms, el noms del tres en ratlla, pels vostres noms de clivellades síl·labes, pels vostres noms de falç i de futur! ”(*).
A Vicent Peris, “Germania”: “El capità del poble caminava entre el poble. Nascut al mateix poble i patint com el poble els greuges seculars, els atacs, la misèria, els dictàmens dictats, mentre una sangria corria i s’escolava lenta pels escalons del poble, fou capità del poble en retrobar-se el poble”(*).
Estimant i agraint la seua muller, en “Sonata d’Isabel” versa açò altre en una prova de reconeixement i estima: “Com qui, a la nit, intenta orientar-se amb mans, amb ulls, jo t’evoque i et mire aquell instant de l’any 48. Tu vares fer que cregués altre cop i m’has donat la teua companyia, el teu discret silenci, el teu ajut”.
Tot i que els poetes tendeixen a perpetuar-se, no sé ben bé si l’Estellés hagués imaginat alguna vegada que seria un referent. Un deixos que morts, per evocats, són ben vius.
Ja n’hi ha prou, acabe. De Joan Fuster, un referent important, parla: “I secundant el teu ardent propòsit, hem pujat, junts, un dematí al Mondúver i enllà, entre pins, les combatives pedres, hem vist pujar, lluminós el país, aquest país, desventura i ventura, aclariments de darrera esperança, que torna a ser castell i lluminària…”(*).
Dia del naixement del poeta. Del més en el qual l’arròs se sega; el raïm es verema; l’oliva verda partida, s’arremulla i s’eixamora en sajolida i salmorra; es copa de la figuera i s’asseca, la negra napolitana; el raïm escaldat, jau sobre el canyís, al riu rau, per pansir-se. De l’any que l’AVL dedica a la memòria de Sor Isabel de Villena, a la qual, talment com a l’Estellés, fruit perenne, no ningú de l’altiplà ni els seus escolans d’ací, els ha retut, ni els ret, ni els retran, cap d’homenatge. Pitjor per a ells!.
Dispenseu.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
(*) “Pobles del Mural” “Antologia del Mural del País Valencià” Editat per l’AVL
