Diari La Veu del País Valencià
El valencià, un dret civil? Sí, de segona divisió
“Justícia rigorosa…” L’expressió, tan freqüent, sempre m’ha semblant redundant. “Vol dir-se que pot haver-hi una justícia que no siga rigorosa? Trobe que no. Si no és rigorosa, deixarà de ser justícia.” L’aforisme no és meu, és clar, sinó de Joan Fuster [1]. Fuster, escèptic com ell sols, es contesta a ell mateix “Ara, i quin home es considerarà amb autoritat suficient per a formular el sistema de mesures de la justícia?” ¡Ah!

Amb tota la humilitat del món, conteste Fuster. Comentaré el cas de la Fiscalia de Benidorm-Dénia, com a braç executor, emparada per la Constitució Espanyola, en resposta a l’admirable advocat Francisco Manuel Escandell. Aquest, cansant de demanar ajuda sense resposta a nou instàncies administratives, a partir del dret reconegut en la Constitució i de la Llei d’Ús del Valencià a rebre les notificacions en la llengua pròpia del País, es va adreçar a la Fiscalia perquè s’encetés la via penal, ja que es considera víctima per una vulneració del dret esmentat. Cal dir que Escandell va recórrer, primerament, sense èxit, al jutjat de Primera Instància Número 2 de Benidorm, origen de totes les desventures.

La qüestió és que huit mesos després d’aquell propòsit, el Ministeri Públic, decideix “no sancionar penalmente estos hechos, dejando totalmente al libre arbitrio de los funcionarios respecto de la legalidad lingüística vigente y, por tanto, los derechos fundamentales del ciudadano”. Resumint, la Fiscalia de Benidorm-Dénia no veu obligació de facilitar les notificacions en valencià.

Així que la fiscal arxiva la denúncia amb aquest descàrrec: “El denunciante solicitó lo que estimó oportuno, en aras a su derecho al uso del idioma valenciano y obtuvo lo que la Ley tambien ampara,y es que los funcionarios al servicio de la Administración de Justicia deben expresarse en idioma castellano, al ser la llengua oficial del Estado, o bien pueden hacerlo en idioma valenciano (aunque en este caso deberà realizarse la opertinente traducción para el caso de alegarse indefensión), siendo tan importante un derecho como otro y ambos deben respetarse”.

Escandell, enutjat, conclou: “Es demostra que qualsevol funcionari pot negar el dret a rebre les resolucions d’un jutjat en valencià. S’incompleix la Llei d’Ús del Valencià i es nega un dret fonamental”.

És ben clar i notori que la justícia, en aquest cas, ha estat ben rigorosa. Fuster, al meu entendre modest, té tota la raó. Per tant, on és el moll de l’assumpte, si tant l’admirable advocat com nosaltres ens trobem víctimes?

La fiscal per a solucionar la demanda presentada, decideix amb papers i llei justament, però, la llei de lleis, la sacrosanta Constitució, és la que especifica drets, considerant el dret del funcionariat equiparable als drets del poble valencià. Aquesta va ser negociada i arreglada amb el cadàver de Franco calent i amb tots els poders fàctics i de fàstic que encara hi perduren darrere, tibada pels seus hereus –els “constitucionalistes”– que, tots plegats, són els homes amb autoritat més que bastant per a formular el sistema de mesures de la justícia de què l’homenot Fuster desconfiava.

És a dir, tot i que potser sobrés, la Constitució, en última instància, és interpretada des del 1978 per gent nomenada pels partits constitucionalistes. Per acabar-ho d’arrodonir, la Fiscal del Jutjat Número 2 de Benidorm-Dénia, palesament, és una funcionària de l’Administració de Justícia, en aquest cas, del Ministeri Públic. A mode de resum, constitucionalistes i funcionària, jutges i part. Mare de Déu Santa.

Reconec públicament que vaig restar curt a l’article que La Veu em publicà l’1 d’abril d’enguany (el podeu llegir clicant ací mateix) quan vaig argumentar que si el valencià és un dret civil, caldria exercir-lo. Encara que caldria, si més no, una obertura d’un procés constituent amb garanties d’acompliment d’allò que resultés després d’un referèndum, sense romanços, com ara l’esmena de la constitució, l’estat federal i altres mots sorollosos. En canvi, de forment ni un gra, és a dir, no es debat res respecte dels drets de les nacions i els seus idiomes d’un més que notori estat plurinacional.

Mentrimentres, la Generalitat, aviat, haurà de legislar, canviant la Llei d’Ús del Valencià, així com la promulgació del decret de Requisit Lingüístic del funcionariat que durant anys i panys es ve reclamant i esperant.

Amb aquesta estrofa del poema que l’Estellés dedicà a “Joan Fuster” que, amb un nuc a la gola, vaig recitar l’altre dia al poble de Sueca, amb motiu de la Festa Estellés, vos deixe.

“Vols un país de clara convivència, delimitat, però amb arrels fermíssimes, amb manament de maternal principi, per tu el meu vers que et vol acompanyar amb arguments per cantar i lluitar. Res no podran amb un poble en marxa, un decidit País que marxa sempre, segur de fruits, compacte de propòsits.” [2]

Albal, l’Horta Sud – País Valencià. L’any que l’AVL dedica l’homenatge a Sor Isabel de Villena, que igual com a Estellés i Fuster, forma part de les tres roses primerenques, roses grans, ningú de l’altiplà i ni els seus escolans, els retran cap d’homenatge

[1] Ser Joan Fuster, Antologia de Textos fusterians. Edicions Bromera.

[2] A Joan Fuster, Antologia del Mural de País Valencià. Editat per l’AVL

Comparteix

Icona de pantalla completa