Tot i això em sabria molt greu pel nostre compatriota de Sueca, el senyor Daniel Matoses, secretari general del CSIF al País, qui en nom propi i del sindicat que representa ha recorregut −encara es tracta d’un esborrany− la nova Llei de la Funció Pública i, concretament, el requisit lingüístic que es contempla perquè, manifesta, discrimina el totpoderós castellà; idioma que és parlat i escrit al món per més de cinc-cents milions ànimes, i els dies que durarà.
També em sabria molt greu per la senyora Eva Tena, integrant de la junta directiva de “La Asociación para la defensa del castellano”, la qual considera, arran del “benèvol” decret del plurilingüisme, que es pretén instaurar una “Gestapo lingüística”, per part de la conselleria d’Educació del conseller Marçà, per tal d’arraconar el pobre castellà, segons ens conta el no menys enutjat periodista pamfletari de El Mundo, ex de Canal 9, senyor Javier Arnal al seu blog del diari, on escriu des de Castelló de la Plana i, des d’on és també per les seues opinions i el seu un ample currículum un consumat portaveu de la cavernícola, botiflera i casposa dreta incivilitzada d’aquest bandejat País.
Encara em sabria més greu que fos un mèrit per les pobretes i vilipendiades burroganives del PPCV, que hi celebraran el congrés regional del partit l’1 y 2 d’abril vinent al Palau de Congressos de València Ciutat, on els servils botiflers de ponent, i suprematistes respecte del valencià, defensaran en una ponència que el castellà és “la lengua por antonomàsia” d’esta beneïda terra en una proba ben notòria que el valencià a l’ensenyament i a l’educació, d’equiparable al castellà, res de res.
La ponència, coordinada per l‘alacantina “divide y vencerás” Loreto Cascales, fa al·lusions expresses a “Països Catalans”, xantatge lingüístic, usurpació de la llibertat d’elecció dels pares del model educatiu i un llarg etc…., i afegeix que el valencià no pot consistir en un calc del català argumentant, paradoxalment, que “l’espanyol es la llengua regional i nacional per antonomàsia”. I no se sap quantes més, de bestieses, n’afegiran.
Ací no hi val que l’idioma del País tinga dret reconegut en la Constitució i a l’Estatut d’Autonomia, tot i que hi ha lleis, reglaments i normes posteriors que l’entrebanquen; ni tampoc que forme part d’una cultura, fins a fa quatre dies extensa, encara que no extinta −en franca regressió− reconeguda en la mateixa constitució, ni que enriqueix la diversitat; ni tampoc que es parla des de tan antic, almenys, com la llengua de l’imperi. A més, no volen que sure ni que s’equipare, de ninguna de les maneres, al castellà, si no és per cantar l’himne regional i entrar-lo sota pali a les seus episcopals del País.
Ací el que val és l’encabotament del poder coercitiu d’adés que, de manerainexorable, ha implantat el seu idioma excels a tots els estaments, els valedors principals del qual són els botiflers d’aquesta terra deixada a ulls de tothom per ells, com a paradigma del balafiament i la corrupció. A més a més, també han deixat el seu idioma i el nostre en extinció si no ho aturem i encara no se’n conformen.
Sí, amics i amigues, hem vist tres exemples de conjuminades coordinacions per bandejar el valencià, des de les “provincias” de Castelló, Valencià i Alacant i em sabria molt greu que el castellà, pobret, tan sols fos un mèrit, sols perquè tastaren què és pa de dolor.
Per apaivagar-ho vos deixe amb l’Estellés que ens reconforta. El 27 d’este més de març farà vint-i-quatre anys que hi va morir, però, és clar, encara és ben viu entre nosaltres i el rememore: “Un poble mor si es vol morir i si ha perdut la voluntat de plantar-li cara a la vida amb oculta ferocitat. […] i pensen que podran matar-lo els qui sols pensen matar el seu idioma, el signe altiu, distint i clar”, (Pobles del Mural “Antologia del Mural del País Valencià, editat per l’AVL).
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
