Pasqües

14 abril 2016 01:00h

La música tradicional valenciana està farcida de cançons que ens parlen de Pasqua, de les pasqües, en plural,  fent referència als distints dies en què es celebren, o cal dir es celebraven?
 
Pot ser avui dia les Pasqües, amb majúscula, sols són un pont laboral per al lleure, viatjar i poc més, pense. Aquelles coses que feien d'aquells dies uns dies especials ja no hi són. Pot ser alguns menjars, el vol d'alguna milotxa i, com no, les tradicions religioses, ens recorden l'època de l'any en què estem però aquell vigor que portava la primavera als esperits, aquella adrenalina a dolls que corria per les venes de la jovenalla fent-la botar, córrer i ballar fins a l'esgotament ja no s'hi veu. Cosa dels temps direu, però, hem guanyat o hem perdut amb el canvi? Pregunte.
 
Les Pasqües era el moment cíclic anual per a conéixer-se els xics i les xiques, per eixir junts en colla  i assajar els primers amors, tan efímers com apassionats però que deixaven una empremta oculta de duració infinita  que havia de marcar moltes relacions posteriors. Pot ser el primer bes esperava darrere una garrofera  o el primer abraç asseguts al marge d'un bancal. Tot o res podia ocórrer perquè era un temps on tot encara era possible.

No seré jo qui critique el que es fa ara però em sembla que les Pasqües actuals no tenen el glamour d'aquelles que han inspirat tanta poesia i són, com el nadals del quals algun dia parlaré, un producte més d'una societat de consum bombardejada per la publicitat que és la qui vertaderament diu el que toca fer a cada cop.
 
El dia de Sant Vicent Ferrer era el que tancava el cicle pasqüer.  A l'Horta era un dia de paelles al secà, on anàvem en carro engalanat amb rams de palmera que havíem tallat el dia anterior i plens de flors els aparells de l'haca perquè les xiques que havíem conegut feia poc se sentiren unes reines quan pujaren camí del paratge on es juntàvem tots. Després de la paella que guisava algun manetes, venien els afalacs  que preludiaven un imminent acomiadament tan emotiu que ja mai s'oblidaria. Era, independentment que alguna relació de parella poguera després continuar, l'adéu.
 
Havien estat unes setmanes especials per diferents a totes de la resta de l'any i des d'aleshores ja no es miraria igual a aquelles i aquells amb qui s'havien compartit, tal vegada, els millors dies de glòria de la vida.
 
Les Pasqües eren un temps d'aprenentatge, un temps iniciàtic i per tant màgic on de debò es deixava ja darrere i definitavament l'adolescència i s'entrava en una joventut que aniria marcada per allò que acabàvem d'experimentar com un gravat a foc, o com aquell cor que a punta de navalla es deixà a la soca d'un pi que mai més tornaríem a vore malgrat no oblidar-se d'ell com no s'oblidaríem de l'aroma i la calor d'aquella mà de la qual agafats corríem  com a bojos entre rialles muntanya avall.
 
Pot ser ara algú/na jove trobe Android a la mà alguna cosa pareguda  però ho dubte, és més, quan ho veig em donen llàstima perquè recorde el que jo féu a la seua edat a les Pasqües i el que es perden, però la cosa funciona així.

next