Jo pense que, tan que s’exalta la “genuïnitat” frívolament i banalment, la Universitat de València, l’AVL o l’IEC, se l’haurien de disputar per fer-lo membre o encarregar-li treballs perquè es dedique només a l’escriptura. M’he llegit, des de “L’última paraula”, que comprí a Girona a meitat dels anys noranta, passant per “Heretaràs la Terra”, “Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts” , “La lluna vista des de la Terra a través de la tele”, “El lledoner de l’home mort”, “Bogart&Bogart”, “El ponts del diable” etc. i sempre paga la pena pel treball de l’idioma, per la recuperació del llenguatge i les emocions populars, d’una manera magistral. Treballa els mots, com s’ha de treballar la terra perquè done fruïts. Cada vegada cava més fons, amb els materials del llenguatge, en contar històries, comtes, llegendes tetúriques i en la transmissió d’emocions que ens fan sentir i vibrar al seu so; ara el qui conta l’ai dels vençuts és una adolescent, una dona d’aigua que resisteix davant les maures quan tot sembla perdut.
Encapçala el llibre una cita del Diccionari Alcovel-Moll definint “Dona d’aigua”: Nom que es dóna a certs éssers fantàstics femenins que es consideren com a habitadors de pous, fonts, balmes subterrànies i altres llocs on hi haja aigua. Se’ls atribueix una gran bellesa”. Acabada la guerra, després de l’atac terrorista dels avions feixistes que bombardejaren Xàtiva i mataren a més de 150 persones i en feriren a més de 300 o 400, després d’arreplegar a trossos les restes del seu fill, Angeliu, el pare d’Aurora ha d’amagar-se per salvar la vida, mentre ella i sa mare són assetjades pel falangista Miserachs, que intenta capturar-lo. Per fortuna elles provenen de la nissaga de les dones d’aigua. El seu home després del soterrament del seu fill, s’afonà, se sentia culpable per haver escrit cartes d’esperança des del front de la Manxa dient que arribava a Xàtiva quan ni tan sols havia gosat demanar permís; havia portat la mort als seus i ara havia de fugir perquè anaven a per ell els caçadors, els encarregats de matar a la gent com a conills.
Precisament, tracta de la miserabilitat del vencedors i l’encrueliment i l’enviliment inhumà i despietat amb els vençuts, als que intenten humiliar despòticament i criminalment; mostra també la resistència sobrehumana, dels vençuts que no es donen per vençuts i li planten cara a la vida lluitant contra la mort. Hi ha elements fantàstics, de l’aigua, el món de Sorió, entre el pont que hi ha passat Xàtiva anant cap a la Llosa, hi ha la miserabilitat rabiosa i fastigosa dels corruptes que se saben impunes del tot, hi ha una picada d’ull al drama dels infants robats que s’ha posat tristament d’actualitat perquè durant anys i anys fou la llei dels vencedors de totes les guerres, el saqueig i la disposició sobre la vida i la mort dels altres. Hi ha la dignitat dels vençuts que han d’obrir les finestres perquè “Miserachs apareixia per casa nostra quan li venia de gust, d’improvís, ara sempre sol, abillat amb el seu uniforme de falangista i fatxendejant amb les pistoles […] d’ell no volíem ni la ferum de colònia que arreu deixava, i tan bon punt se n’havia anat, obríem portes i finestres de bat a bat, encara que campara un fred que badara les pedres, perquè la seua pudor no s’hi empeltrira”. I continua la novel·la de Toni Cucarella més avant, en aquest cas la veu d’Aurora: “I a mi per força se m’havia de fer present la seua amenaça: gat vell, rata jove… I continuava, recargolat, “Perquè no vull que la xicona patisca gana. Vull que es crie bé, que se li facen les cuixes llargues i les mamelles grosses…”. Es torcava els fastigós tramús de la boca i feia com si riguera”.
El sentia parlar, remembra Aurora-, el veia com girava la foto del primer Angeliu que havien assassinat al bombardeig d’ells i em venien oixos, quan marxava la mare i jo netejaven tot el que havien tocat les seues pútrides mans plenes de sang, de merda i de fang.
Una novel·la “Dones d’aigua, hòmens de fang” que mostra, jugant en la realitat i en la fantasia, la condició d’aigua de les dones i la dels homes de fang, net o brut però sempre fang. Remet a contes, històries pels voltants de Xàtiva, la Serra Grossa, les aigües de Bellús, la font del conill, el riu Albaida, el conte de les taronges, del pastor i la dona de l’aigua, etc. Unes metàfores que ens forcen a capbussar-nos en el dolor de vides desfetes i migpartides o partides, ens conten la Guerra, la postguerra, la crueltat i la resistència a la mort d’unes dones que s’agafen a la vida, a contracorrent, lluitant per sobreviure enmig de la barbàrie dels vencedors, d’aquells assassins de raons i de vides que hem hagut de suportar, lladres d’infants que ens han robat la vida i ham empudegat la nostra existència grapejant les nostres carns amb impunitat absoluta. Dels que podem resseguir les petjades que deixen a l’actualitat política cada dia i cada nit, com a ombres allargades del bombardeig, la corrupció i de la mort.
La novel·la naix d’un text que va escriure expressament per a la companyia Amuntavall Teatre, i s’estrenà als escenaris a la tardor de 2012 a Xàtiva, ara que s’ha tornat novel·la, segons l’autor sense gaires transformacions, tenim l’oportunitat d’endinsar-nos en un univers d’infants que descriu com caçaven “la papallona de la mort”, imprimint el cap escapçat d’una libel·lula en un paper, on es dibuixava la simetria proporcional amb la sang. El món cuquerellà, enmig de juguesques, llegendes, músiques, contes, refranys i màgia ens presenta el drama de la Guerra i la postguerra i les seues conseqüències brutals; d’allò que alguns polítics del PP deien que havien viscut “plàcidament” en la seua infantesa de nens-cadells dels botxins i dictadors que portaven les mans tacades de sang. Perquè només terminada la Guerra, els vencedors es dedicaren a saquejar els béns dels altres i a perseguir els enemics com a conills, amb gossos, fusells, furons, lleis i gàbies de ferro, els barrots casernaris de les quals, amb pudor a cassalla, encara portem posades al davant, tapant-nos l’horitzó i empudegant-nos l’aire que respirem; són gàbies fetes, expressament, contra nosaltres.
