L’11 de març, José Luis Villacañas va escriure al L-EMV un article titulat “Mi catolicismo me sirve a mi”, a propòsit d’un film L’ala oest a la casa Blanca” en què un assessor presidencial nord-americà li comunica al seu president que va a ser pare solter de dos bessons i tem per la seua reacció com a catòlic i aquest li solta aquesta frase que indica que el seu catolicisme no és més que una coartada per als seus interessos personals i polítics. Ho deia, Villacañas, això del ‘meu catolicisme em serveix a mi’, a partir de la frase del bisbe d’Alcalá de Henares, Reig Plà, que ha qualificat els avorts que s’han produït a Espanya des de la fi de la dictadura fins a l’actualitat com un “holocaust silenciós”, amb dos milions d’assassinats, remarca tremendista coma profeta de catàstrofes i apocalipsis.
El professor José L. Villacañas feia un anàlisi històric molt fi i encertat, mentre esmentava la jubilació de Fèlix Duque, com a catedràtic de filosofia a Madrid i relacionava la noció del senyor Reig Plà amb la idea de l’Espanya eterna, en fer servir al fill de Xenius, d’Eugeni d’Ors, que venia a dir que l’Estat espanyol només té ‘legitimitat’ a partir de l’obediència i el compliment de les lleis de l’Església, és dir del cesaropapisme del segle XVI i la noció imperialista d’una Espanya catòlica supeditada a la jerarquia de l’Església; d’uns jerarques, que, en no creure prou amb la seua pròpia noció de pecat, necessiten convertir els pecats en delictes, per a tenir el braç armat del poder secular imposant els dictaments eclesiàstics com a lleis civils i penals. El senyor bisbe d’Alcalá de Henares, doctor en moralitat eclesiàstica, s’ha quedat ratllat al segle XVI, puix va fer la tesi doctoral sobre la moral casuística d’aquella èpòca i sembla que la seua consigna és ni un pas més avant del segle on la seua excelsa pàtria imperial, no es posava el Sol, perquè la creu i l’espasa regnaven simbiòticament. Per a Reig, més enllà del segle XVI s’inicià els prolegòmens del ‘dubte’, -amb Montaigne, Descartes, Rousseau, Voltaire, Kant, Hegel, Marx, Sartre, etc.- que només ha portat a la dissolució de la catolicíssima fe, en una decadència que ens duu a la perdició dels clubs d’alterne de l’infern on van tots els homosexuals. Aquest és l’esquema filosòfic i moral d’aquest bisbe espanyolsíssim, nascut a Cocentaina, que s’abraçava al polític feixista Blas Piñar, com només s’abraça a un amant.
Hi ha més coses que ens diu el senyor Reig amb el missatge sobre “l’holocaust silenciós”: fa una apologia del terrorisme d’estat del franquisme des d’un totalitarisme banalitzador digne de ser estudiat per Hannah Arendt; si el colp d’estat del general Franco va ocasionar més d’un milió de morts, els avortaments des de la fi del franquisme fins ara n’han ocasionat el doble, subratlla; per tant, tots els que critiquen el feixisme totalitari del nacional-catolicisme, es quedarien sense arguments; perquè haurien de pensar que són doblement més assassins que el Constantí el Gran de les Espanyes. Una apologia del terrorisme militarista de Franco, en relativitzar els seus crims de manera ideològica i emotivista i una deslegitimació absoluta de la transició fins a l’actualitat, perquè una “democràcia” que consent l’assassinat dels fetus dels hipotètics nasciturus és ‘molt pitjor’ que la dictadura anterior, segons creu el senyor Reig.
Reig Pla
Aquest és l’esquema explícit que hi ha darrere d’això de l”holocaust silenciós”, com a resposta a les investigacions d’historiadors, com l’hispanista anglés, Paul Preston “L’Holocaust espanyol. L’odi i extermini a la guerra civil i després”. I per això, gent com Gallardón, s’afanya en legislar d’acord amb que li dicta el cardenal Rouco que considera que si no executen els seus plans, “el nivell intel·lectual [dels polítics] és més bé pobre, afectat pel relativisme i l’emotivisme”. El senyor Rouco i els seus acòlits, com Reig Plà, el bisbe Munilla i altres de semblant barbarie són els que consideren que les dones, en realitat, no són ningú per a decidir per elles mateixes perquè les decisions de les dones i les lleis de l’Estat s’han de subordinar “als plans de Déu”, allò de crèixer i multiplicar-se que s’explica al Gènesi veterotestamentari, segons hermenèutica vetusta dels mandarins eclesiàstics més reaccionaris que són els que solen copar els llocs de poder al si de l’Església, tret d’honrossíssimes i molt escassíssimes excepcions. Qualsevol dona que vulga decidir, responsablement, sobre la seua maternitat i qualsevol polític que considere que l’estat ha de tenir dret per a legislar més enllà de la moral catòlica, està fora de lloc i ha de ser impugnat per una ‘autoritat’ eclesiástica cínica, hipòcrita, patriarcal, reaccionària, misògina i autoritària.
Com recordava Josep Ramoneda, a “Déu a l’escena pública”, hi ha alguns, com
, que fa poc, va pronunciar unes paraules reconciliant creences cristianes amb drets humans i democràtics; a propòsit del projecte de llei de l’avort va dir: “Els critians no podem pretendre imposar la nostra visió antropológica en una societat plural, no podem pretendre que la moral critiana es convertisca en llei d’Estat”. Rouco i la seua cort de “mariachis”, pensen que amb lleis com la de Wert sobre educació i la de Gallardón, poden imposar “la seua veritat”, dels temps de la cristiandat, via estatal, via coercitiva, civil o penal, com els temps que enyoren del franquisme quan portaven al causant de l’holocaust sorollós sota el pal·li i, amb complicitat absoluta, li alçaven els braços a la romana, tret de Vidal i Barraquer i més tard Vicent Enrique Tarancón, cridant “Arriba España!”, com feien els subdits nazis i els feixistes italians.
L’abat de Montserrat, Josep Mª Soler
Concloia Ramoneda: Totes les creences tenen dret a la paraula, però només una ordena i mana sobretot quan governa la dreta”, com si tinguera dret de cuixa, i quan mana d’esquerra, es pressiona per aconseguir beneficis econòmics. Així el negoci ix redó. Si pogueren, ara al segle XXI, portarien a terme el pla de terror aplicat pels generals africanistes, Franco, Queipo de Llano i Emilio Mola, director del colp d’estat, que deia que havia sigut una operació minuciosament planificada per a “eliminar sense escrúpols ni vacil·lació a tots els que no pensen com nosaltres”. Els capitots de la rebel·lió feixista, tenien al proletariat de l’estat espnayol en la mateixa consideració que als marroquís: com una raça inferior a la que subjugar mitjançant una violència fulminant i intransigent. El propi Franco, com conta al seu diari de guerra, a les aldees del nord del Marroc, va dirigir a 12 legionaris en un atac macabre del que tornaren ondejant a les seues baionetes els caps d’altres tants marroquins a la manera de trofeu. L’expresident dels bisbes espanyols i molts dels bisbes que l’han adulat en aquests catorce anys, pensen d‘aquesta manera, i no dubtarien, ni un instant, en tornar a impulsar un colp d’estat i matar a dos milions de persones si ho consideraren necessari per a defensar els seus privilegis econòmics, religiosos, educatius, polítics i socials. Ho legitimarien dient que així evitarien dos milions d’avorts i ací imposarien la seua pau i allà la seua glòria. Aquestes són les seues teologies polítiques, misògines i racistes, on les esquerres, els demòcrates, els no nacionalistes espanyols i les dones, tret de les ‘seues’ anul·lades i submises, no tenen dret a tenir cap dret. Una prepotència i arrogància insultant i criminal per això es permet mantenir i impulsar la teoria de la conspiració i de la discòrdia 10 anys després de l’atemptat d’Atocha.
