Per tant, el llegirà molta gent, pense que hem de tenir més confiança en les possibilitat del País Valencià, tot i que, sovint facen tot el possible per desesperar-nos i el president Fabra i els corruptes el declaren “inexistent” i “irreal” perquè el voldrien exterminat. Perquè pensen que aquella valenciana gent que ens declarem també catalans al País Valencià no tenim dret ni a tenir drets ni tan sols a existir; haurien d’aprendre a reconèixer els nostres drets de ciutadania i a respectar la diversitat identitària tant per als valencianistes estrictes com per als que anem més enllà i ens declarem valencians i catalans alhora. Sense complexes; amb el mateixos drets, si més no, que els que es declaren només castellans o espanyols de matriu castellana.
Trobe a un personatge del seu llibre, “Dins el camp d’herba”, Rafa Reinoso, dibuixant de Camacuc, que “creu que el món és perfectible només a partir de perdonar-nos les febleses. Jo tem que els seus petits lectors trobaran les seues històries massa ingénues, perquè s’han –ens hem- acostumat a un humor espectacular [entre dibuixos animats de sofisticació japonesa, provocatius cartoons nord-americans i els Harry Potter dels darrers temps, les seues historietes deuen semblar insulses], de colors intensos, que es nodreix en contextos de violència extrema. No sé si en una cultura d’expressivitats vertiginoses la candidesa és el millor corrosiu contra la injustícia”. Tot i que admet Ramon que quan el veu pel carrer “amb el seu caminar pausat i una mica garrell alçant la mà per saludar-me, tinc la sensació que em diu: “I tu que saps!” I jo què sé… Tanque la porta pensatiu, puge a l’estudi i reprenc la lectura de Cal·límac: les meues mans, prou bé que ho sé, estan buides de béns; però, Menip, no em contes en nom de les Gràcies, el meu propi somni a mi…” 4-IX. No sé si es ingenuitat, ‘candidesa’ o feblesa, la dels “gais catòlics”, perquè “jo què sé!”… si no he tingut la fortuna de recordar cap complicitat, ni cap mirada ni carícia del meu progenitor mentre segàvem herba, colliem albercocs, arreplegàvem olives, fem de vaca o de porc o els sarments de la vinya o les arrels dels solcs –com tombes- dels tractors que xarugaven la terra… mentre –encara infants- ens moríem de son, de gana i de fatiga, “de pressa, de pressa,” en una brutalitat i explotació laboral insuportable; com si fórem presoners -engabiats- d’un camp de treball.
Compartesc les cartes de presentació de “Ramon Ramon/ Valencian Country” quan va pel món, “What lenguage?, “Catalan”, responem; jo també dic que sóc valencià dels Països Catalans o català del País Valencià, sense demanar-li permís a cap autoritat institucional ni a cap partit polític; i si no saben què és això, els ubique geogràficament, el meu País Valencià o Català és al sud de Barcino, entre el nord d’Àfrica i els Pirineus i a aquesta ciutat nostra de Barcelona, a la vora de la Mediterrània, la coneixen a tot arreu del món; el país sencer va des del sud d’Alacant fins al nord de Perpinyà, a Salses, perquè tenim una mateixa llengua, cultura, història i no es separa cap oceà entre el País Valencià i Catalunya, només un riuet, el Sènia, que ens uneix i no es cap frontera ni barrera, sinó un pont entre Vinaròs i Alcanar perquè ens retrobem i recosim de nou, reconstruint una destrucció de segles d’ignominia; també compartesc les crítiques a la corrupció institucional o a l’autoodi cultural que hi ha al nostre país, el retrat dels primers records que fa de la seua iaia analfabeta, davant la mort del dictador, una iaia que havia perdut un germà assassinat a la postguerra pels franquistes, la seua honestedat i l’emoció al cementeri de Paterna, un Tots Sants ‘predemocràtic’, davant les roses roges, com a símbol de desafiament polític, compartesc la reinvindicació de la poesia per a saber d’història (i de filosofia), la defensa de “l’adés” en compte de l’”anteriorment” davant l’escrit d’un catedràtic de Barcelona molt ignorant en afers de llengua, perquè als diaris de Barcelona en català encara es fa servir –diàriament- “l’adés” i “l’adés i ara”, els matisos al rampells discursius de l’Agustí Colomines després d’un accident, el retrat de l’editor Vicent Olmos i la seua tossuderia en dur avant l’editorial Afers, des de Catarroja, que sovint confonen amb un bordell o un lloc de massatges…
Compartesc l’elogi de “Biografies parcials” de Xavier Serra, la seua visió a “Dins el camp d’herba”, de les Terres de l’Ebre, tan semblants a l’Albufera de València, la seua critica al ‘conservadorisme’ de Valentí Puig, la seua visió –la de Ramon- de la immigració, de la “cultura de civilitzacions” i de Túrquia a dins d’Europa i no exclosa; també les crítiques a les “pijes” fonamentalistes madrilenyes i a les valencianes que es troba al tren cap a Howth, que, diuen que de València a Barcelona hi ha “Eight, eigth hours” perquè l’AVE “és un tren superrápido”, que es desentenen de la realitat valenciana, dels dèficits infraestructurals i de la llengua del seu propi país perquè segurament saben parlar millor l’anglés que el valencià.
I tanmateix, no tinc tant clara la “reivindicació” de l’Ángel Ganivet “il·lustrat”, tot i que sembla prou ‘raonable’ el que diu Ramon Ramon sobre el que afirma de la integració de Túrquia en Europa, potser estiga dit des d’una concepció imperialista i colonialista espanyola o europea, de reivindicació de la batalla de Lepant, a l’estil de l’ús franquista dels “moros” del nord d’Àfrica en l’”Alzamiento Nacional”; em fie més del seu oncle turc Xelal i la seua concepció d’un Islam tolerant, obert i respectuós amb els drets humans; també la seua defensa –la de Ramon Ramon- de la poesia de Gaspar Jaén i de la valentía de la generació dels anys 70, que ens retornen la Dama d’Elx robada per Madrid, l’amistat amb la professora del País Basc que du la tristesa del marit empresonat a París, la defensa de la llengua a Elx, del Tempir, de l’obra de M. Sanchis Guarner, “La llengua dels valencians” i al “Diccionari Català-Valencià-Balear” o de l’obra de Joan Fuster “Nosaltres, els valencians”, tot i que una mica matisada per l’estudi de Ferran Archilés “Una singularetat amarga” en J. Fuster.
No tinc tan clar, tampoc, l’elogi de la literatura d’Azorín, a “Dins el camp d’herba”; uns escrits d’Azorín sovint ensopit tot i la brillantor i els detalls enlluernants d’un castellà pulcre, laboriós i ple de matisos i colors, d’orfebre i d’artesà, que cal anar al diccionari per copsar tots els mots del tot; potser siga només per ‘ideologia’ i prejudicis, però desconfie d’un ‘àcrata’ –quan de jove estudiava a València-, que, sent de Monòver, se’n va a Madrid i després del colp d’estat militar i de la Guerra inCivil es converteix en un ‘perfecte’ franquista per cantar les ‘excel·lències de la meseta de Castella i contribueix al madrilenyisme castellanista d’Alacant i València, tan agermanades en provincianisme ambdues ciutats ‘nostres’ (o, millor dit, tan poc nostres, del País Valencià catalanoparlant); quan escrivint en el català de Monòver haguera pogut ésser Josep Pla “avant la lettre”. Potser, a més de la ideologia política i la diferència ‘nacional’, s’afegisca el fet d’haver suportat -mentre feia classes de filosofia a Crevillent i no tenia més remei- a alguns emminents azorinians… inànes, insuportables i prenyats de pancastellanisme embafador i messiànic, mentre –aquests azorinians- eren incapaços de dir ni tan sols un mot respectuós i amable a favor del català o de llegir cap llibre o text en català; per altra banda, com tants ‘blasquistes’. Per què nosaltres hem de perdre el cul darrere, lloant les seues obres i estil, si ells no es molesten ni de llegir a cap dels ‘nostres’ escriptors en català i no escriuran ni una ratlla per defensar el nostre dret a existir i a tenir els mateixos drets que ells? Massa sé que nosaltres no hem de fer com fan ells, perquè ens porta a l’aïllament i a mi m’agrada llegir literatura francesa, holandesa, polonesa, xeca, anglosaxona, africana, afgana, russa, alemanya, holandesa, asiàtica, etc. i també castellana i elogiar-la que s’ho mereix… Però, al meu parer, fins que ens respecten i ens deixen viure, alguns d’ells no mereixen cap compliment; dis-li legítima defensa o mínim amor propi. Hi ha molta literatura al món i la vida és molt curta per a perdre el temps amb aquells que ens menyspreen. En aquest destret, aplicaria la frase d’un delícios recull de contes de l’estimat Rafa Gomar “Bé, perdona’m, però estan esperant-me”, que li va com anell al dit.
Joyce -i la seua magna obra, “L’Ulisses”- és un geni de la literatura en estat pur, sens dubte, és un cervell bollint, efervescent, pervers i hiperactiu, que copsa la vida en estat de dinàmica accelerada, del multiunivers, a l’estil de la teoria de la relativitat d’Einstein, amb una capacitat extraordinària per a fer els jocs de llenguatge més enginyosos, les pensades més envitricollades, els diàlegs més agosarats i les metàfores més sorprenents, estranyes i inèdites, però, només des d’un cert ‘massoquisme’ és possible seguir el fil de tantes incitacions i dissociacions de l’espai-temps, d’entendre’l del tot, de suportar-ho i arribar a la fi d’alguns dels seus llibres, sense un atac de nervís, que, de tant gènial -com a ‘bon jesuïta’- no saps on es troba el seu ‘ànim’ perdut en els laberints de l’agonia, de l’eufòria, de les frustracions, del sentit de l’humor, del goig, de les ràbies colèriques i en els disfressos plens de màscares per ocultar la complexitat d’un jo inabastable i trencat en mil bocins de l’espill de l’existència… que s’arrosega pel fang i allò més sublim. Potser em manca intel·ligència o és que no hi ha bones traduccions de l’”Ulysses” al català o castellà i no sé prou anglés per a llegir-me’l sense crosses i entusiasmar-me del tot des del genesi fins a la fi. Només he pogut llegir-lo, a trossos, al vàter, mentre m’afaite sense sabó… En el conflicte, estúpid, d’inclinar-se per Homer, Shakespeare, Dante, Montaigne, Tolstoi, Mann, Sándor Marai o per Joyce, quan tots em semblen genialitats literàries, m’acoste més a Tolstoi, a Mann o Marai i els anteriors, externament i, potser, a Joyce, ‘internament’, tot que ens crema molt el cervell mentre el llegim. Per aquesta incitació de Ramon, ho tornarem a intentar de nou, inclús ajudats del biògraf de James Joyce, Richard Ellmann, per treure tot l’entrellat d’una obra que em sobrepassa i m’aclapara.
No tinc tan clar que l’afirmació de Stephen W. Hawking dient que “la “solució” als problemes de la Terra consisteix a abandonar-la i “aterrar” en altres planetes, començant per la Lluna, perquè, si fa no fa, ací no tenim res a fer”, siga una subtil ironia britànica perquè Hawking siga immensament conscient de les limitacions –físiques i ètiques- dels éssers humans. Perquè és una frase que predisposa, efectivament, per a tot el contrari; per a fer creure que els humans no tenen cap límit i animar-los a prescindir de la Terra, a encorajar la seua ‘destrucció’, perquè, després, ‘científicament, hi ha la possibilitat de traslladar la vida a un altre planeta, colonitzar-lo i començar de nou; com allò tan de moda d’usar i llençar; em sembla un trampolí fàustic. Sembla una arrogància cientificista pròpia dels qui davant d’un problema, troben sempre una solució, tot i que siga cremant les naus i començant de zero. El problema és que només conservant la Terra és possible fer algun altre projecte més enllà; sense el planeta Terra, les dificultats es multiplicaran. Potser hi haja altres planetes habitables i altres universos, però, per ara, només coneguem, fefaentment, la Terra on és possible desevolupar les societats humanes, tot i que cad vegada ls condicions ecològiques empitjoren i la reproducció de la vida esvedé més dificultosa.
La història del Farràs, el xiquet ‘català’ que anava a l’escola de Catarroja amb Ramon Ramon i era atonyinat pels xiquets valencians pel fet d’ésser català o per posar-se unes espardenyes ‘valencianes’, perquè un català no podia posar-se les espardenyes de llaurador, és una història que mostra les misèries infinites de la societat ‘limitadeta’ valenciana, d’aquest nacionalisme ètnic provincia barrejat amb el terrorisme d’estat que escampa la merda a les seues terrorífiques sucursals racistes –que diria Foucault- i la crueltat en estat pur d’uns xiquets de Catarroja que compartien la imbecilitat blavenciana i un anticatalanisme violent, ignorant i bàrbar, que ens causa vergonya aliena i no s’consegueix superar perquè la dreta el fa servir com a opi del poble i ham electoral d’una indecencia interminable.
I per cloure el dietari, escriu sobre el lliurament a Castelló, dels XXII Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, a “Simfonia per a un estat de coma” amb Jaume Pérez Montaner, Vicent Penya, Francesc Pérez Moragón, Vicent Pitarch, Eliseu Climent, Ramon Guillem, Manel Alonso, Joan Francesc Mira, Alfons Llorenç… on no està cert que el públic, “davant la meua veu de gafarró, copse les meues ganes rapaces d’insultar els qui porten les regnes d’aquest país”. Que ningú diga que Déu no és pràctic, pot ajudar a perfeccionar les tècniques masturbatòries, com li contava un exseminarista al sopar literari, Eusebi Morales, que fou amic d’Alfons Roig a l’ermita de Llutxent, tot i que quasi sempre se l’ha fet servir per a amputar i castrar el sexe.
El dietari de Ramon Ramon, envoltat de poesia, art, música i literatura, també és “pràctic”, ajuda a presentar un país amb cara i ulls i és una crítica a la ‘impietat’ de la intel·lectualitat catalana del nostre país; un intent de desinfantilització cultural, des d’una perspectiva ‘cosmopolita’ anglosaxona o irlandesa tocada de ple per una cultura catalana que vol fer-se desimbolta i agosarada en parlar dels temes eterns en literatura: el sexe, la Bellesa, l’art, la música, l’equilibri interior, la felicitat, la corrupció, la religió, la malaltia, la violència, la mort, l’odi, l’amor… En efecte, “tot forma part d’un jo que, esperonat per T.S. Eliot, s’atreveix a pertorbar l’Univers” i a sacsejar una mica la indiferència, el menfotisme, el malestar i la comoditat ‘valenciana’; per acabar, també estic d’acord que es pose un Museu de Joan Fuster a l’antiga plaça del País Valencià, com el té James Joyce a Dublin; fóra un gest de mínima civilització il·lustrada i de mínima cultura contra l’exterminisme genocida de la nostra valenciana catalanitat (o catalanitat valenciana); un dietari que dóna peu per reflexionar i per debatre sobre el nostre país, sobre la nostra literatura enmig del món globalitzat i per albirar el nostre lloc al món quan ‘tot’ camina cap a l’anihilament.
