A la llum de la història i de la psicologia humana no hauria de sorprendre gens la persistència de residus de dones masclistes a hores d’ara. En una societat tradicional en què la fèmina era la figura que només podia realitzar-se socialment en la llar, no mancaven les lloances amb què pretenien investir amb una pàtina de dignitat la seua tasca social. Sovintejaven afirmacions heroiques com: La casa és una gran conquesta de la dona. O de caire poètic: La dona ha de romandre en casa perquè és una flor tan bella i delicada que, si la’n traus, es pot mustegar. I pobra de la que se li ocorregués escapar-se dels marges socials perquè al·lusions a la professió més antiga del món és la qualificació més suau que podrien brindar-li, especialment les seues congèneres … La publicitat, que no ha deixat d’ésser mai el reflex de l’imaginari social del moment, també ens podria fornir d’innombrables exemples, però capbussant-me en les ones de la Xarxa, no he trobat anunci més escaient que aquest:
Encara sort que els temps estan canviant i pegant un gir que ha començat a fragmentar aquesta cadena…, però queda molt de treball per fer. No fa gaire vaig veure en un debat televisiu una dona molt irada del públic que va etzibar a les contertúlies
: Jo no entenc les feministes. Per què reclamen que les dones deixem la casa si ens trobem a gust en ella? L’afirmació ja és esborronadora per si mateixa, però més esgarrifosa em va semblar la reacció de les contertúlies que, encara que van enrabiar-se d’estupor, cap d’elles li va recordar una premissa ideològica tan bàsica com:
Benvolguda companya, el feminisme no execra el treball de mestressa de casa, sinó que preconitza que la dona també puga tindre altres opcions laborals si ella vol.
A propòsit, les fèmines, engabiades en el rol de mestressa de casa i ataviada d’atributs ornamentals com ‘el bello sexo’, també van esdevenir les grans transmissores del masclisme al llarg d’innombrables generacions assegurant-se que les filles siguen les continuadores d’aquest paper i sense exigir als fills ni que retiren el plat de taula en acabar de dinar. I la pregunta que formule és: Per què aquesta actitud en contra dels seus interessos?
Molt senzill. La primera comesa d’una classe dominant opressora és incubar el sentiment d’indignitat en l’oprimit. I ho aconsegueix teixint una infraestructura social que no és més que un joc brut on la víctima ocupa una casella ben ínfima però ben delimitada. Inoculant aquesta mentalitat de tu ‘no et pots moure d’ací’, l’oprimit acata el seu paper fins a l’abisme de no ésser capaç de conèixer una altra realitat i on es descol·locaria tot just se n’isqués. Tenen dipositada en el seu si la llavor de l’automenyspreu de la qual no poden desempallegar-se’n perquè no han conegut una altra manera d’entendre la vida i la construcció social. I ni tenen l’oportunitat d’ésser-ne conscients… Fins el punt que es fan més papistes que el papa injuriant les persones de la seua condició que gosen trencar barreres. Acaben amb la paradoxa de ser víctimes i botxins alhora.
He fet menció de la persistència no tan aïllada de dones masclistes, però també podria haver-la feta de diversos vestigis en la societat de gais homòfobs, negres que s’aclareixen la pell, obrers antisindicalistes, persones que menysvaloren la seua pròpia llengua i cultura natives,… Us resulta familiar cap d’aquests exemples?
