No sóc gens faller

He viscut les falles de manera molt passiva tota la vida. Per a mi sempre han suposat l’escenari natural que embolcalla la ciutat del Túria pel qual desfile sense gresca ni desànim. Sempre he pertangut a aqueix sector de la població que ras i curt s’adelia contemplant els ninots, suportava estoicament l’esclafit dels petards fins a la indiferència i prosseguia la vida amb normalitat. Adrogat per l’aroma de xurros i bunyols, m’obria pas pels carrers atapeïts de visitants. I no ha variat a penes la meua percepció sobre les falles: un espectacle festiu de reminiscències folklòriques. Però de fa poc ençà que aquest plantejament compta amb un sorprenent afegitó: les falles també són esperança.

Amb una de les girangonses de la vida, vaig fer un pas cap endavant quan em van convidar a visitar la falla “El Canet” de Cullera per cortesia d’Àlex Morales (via Rosa Sabater). Confesse que em va seduir certa pruïja dels organitzadors per apuntalar les falles amb un vernís cultural que no eclipsara la vessant lúdica que no ha deixat d’atraure-hi adeptes. Per a alguns, aquest concepte els pot resultar tant antitètics com utilitzar el futbol per despertar l’interés per Shakespeare. Tot en el seu context, senyors. De la mateixa forma que l’esport rei (ben lluny de la dimensió mercantilista que mostren els mitjans de massa avui) pot fer-se servir al col·legi com a vehicle pel qual la xicalla aprén per assolir l’èxit a treballar en equip, respectar unes regles, competir netament i fomentar la cultura de l’esforç…, per què les falles no poden constituir-se com una porta oberta a altres expressions culturals?

No cap dubte que la cultura valenciana està molt abocada al carrer com a bon poble mediterrani que és. Però, què és cultura? Caldria repassar el concepte de cultura des dels seus orígens. Amb el terme cultura, provinent del llatí clàssic, els antics romans feien referència a l’acte de cultivar i sovint s’hi incloïa la ramaderia com a activitat. L’ús metafòric de cultura ja comença a divisar-se en Ciceró a Tusculanae Disputationes on volia incitar al “cultiu de l’ànima” o desenvolupament del pensament filosòfic. Tanmateix, aquest sentit hauria de guardar rere les bambolines de la Història fins al Segle de les Llums (XVIII), quan els cercles acadèmics rescaten aquesta concepció més adherida a la reflexió humana. I a partir d’allí el sentit semàntic del vocable cultura va anar expandint-se com a concepte com una bassa d’oli fins arribar a definicions actuals que el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua defineix, entre altres accepcions, com:

f. ANTROP. Conjunt de tradicions, de costums o de formes de vida d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat.

I filant més prim, més avall també s’hi troba el terme cultura popular:

f. ANTROP. Conjunt de manifestacions amb què s’expressa la vida tradicional d’un poble.

I és que la cultura no deixa de ser un contínuum genèric on multitud de manifestacions se solapen. La falla El Canet de Cullera ho està demostrant amb escreix desplegant un programa d’activitats culturals que estan aconseguint engrescar a un bon grapat de cullerots i no cullerots. Fallers i no fallers. Prova d’això la va experimentar l’autor d’aquest article quan va fer la presentació del seu llibre Bocins de mi, bocins de tu. La presència massiva d’un públic amatent molt més nombrós que en certs actes presumptament “culturals”, el seu interés i acollença va esperonar-me a remodelar la visió extremadament costumista de les falles.

En efecte, les falles podrien configurar-se com un gran tendal que n’estengués els braços cap a altres formes culturals arrelades en la nostra terra i reviscolades sense minva del seu sabor tradicional. I prenent com a avantatge un ambient de joia i esperit comunitari que reforça encara més el sentiment de cohesió. La falla El Canet de Cullera ha pres una iniciativa més que lloable que espere que siga emulada i una passa endavant per a retrobar-nos com a poble. Tota forma d’expressió popular o col·lectiva, per molt tradicional que siga ha de ser capaç d’espolsar-se la caspa, ampliar-se, renovar-se, diversificar-se i despertar interessos molt diversos. Una manifestació de la cultura popular que s’ha universalitzat es veu impel·lida a seguir aquest derroter. Com una espurneta poderosa que és capaç d’originar una traca que redoble en harmònic estrèpit les veus de la cultura valenciana fins que els ecos reverberen als quatre confins del món. Això sí, deixant una empremta profunda lluny del fum, la cendra i l’efímer artifici. Una flama d’esperança nascuda al si d’un poble que pot engegar grans expectatives.