La frase “l’Estat sóc jo”, com sabem, és atribuïda a Lluis XIV de França, el Rei Sol, quan la monarquia absoluta era el “summum corda” personificat en la seua figura. Ací en aquest Estat, vés per on, tothom ho sap també, una Constitució que necessita urgentment ser reformada resa que la sobirania nacional radica en el poble espanyol, alhora que, paradoxalment, preserva bon nombre de drets, privilegis i essències dels descendents d’aquell rei, així com dels poders i estaments que els han sustentat, ja foren militars o religiosos. Els primers, amb lleis jurisdiccionals alienes a les que suporta el poble, els dels altres preservant-los en un Estat aconfessional, curiosament, a un concordat que clama al cel també que hauria de ser renegociat, o si de cas, abolit.
La frase d’adés la trobe paradigmàtica aplicant-la a allò que digué Joan Fuster d’aquells que estan segurs, visceralment segurs de tot, quan enraonava: “Estar segur, en els tràmits pragmàtics, no els lògics, equival a tenir el poder. Només estan segurs, segurs de ser, els poderosos, i mentrestant ho són. Totes les antologies descansen sobre la força”. Amb tots els ressorts del poder, els governants que ara els sustenten, personificats en les gavines, secundats pels del puny i la rosa, enarborant pragmatisme i escudats manipulant Déu, la Pàtria i el Rei, posen en solfa drets fonamentals ja que se senten segurs i poderosos. La vigent llei antiterrorista, consensuada i aprovada pel PP i el PSOE i altres grups minoritaris en el Congrés de Diputats, n’és una mostra.
N’és una mostra de la posada en solfa del nostres drets fonamentals, perquè després de llegir recentment un article al diari ABC, masoquista de mi, me n’adone que el Ministeri de l’Interior està creant grups locals per tot arreu que ho testimonien, per posar fre a radicals abans que foren violents. Res en contra de la meua banda, quan es lluita contra el terrorisme sota l‘empara de la llei, però em sobta que per a lluitar preventivament necessiten la sanitat, l’educació, el treball social, els que s’asseurien a compartir informació amb la policia i guàrdia civil.
Després d’una lleugera ullada a la Constitució, sense aprofundir-ne, observe que estarien, de manera exposada, en un evident risc de vulneració, nombrosos articles i apartats relatius als nostres drets fonamentals. La cosa em recorda mètodes de temps passats, quan manava el del bigot i la veu aflautada. En eixa època, un caporal militaritzat manava més a un poble que l’alcalde. Molt de compte amigues i amics perquè les gavines posen medalles a verges, alhora que al Crist el veneren als quarters i casernes amb banderes a mig pal.
L’article en qüestió és signat per Laura L. Carol, i el podeu llegir, si voleu i si sou tan masoquistes com jo, a l’esmentat diari. Hi relata el cas d’una dona a qui van neutralitzar quan tractava d’incorporar-se a l’Estat islàmic, al seu territori dominat a Síria i Iraq, descobrint-se després que el vertader motiu era perquè hi sofria maltractament. Prosseguint: “Una situació pot frenar-se en l’àmbit local si es posara en comú allò que saben els treballadors socials, el director del col·legi on van els seus fills, o la policia local que patrulla la zona…” com reflexiona i conclou un responsable del “Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado (CITCO)”, del qual es fa ressò ABC, que des de fa mesos s’encarrega de la formació dels membres que compondran els Grups Locals de lluita contra la ‘Radicalizacion Violenta’, que es preparen en aquest moments en quinze Ajuntaments de tot l’Estat, com argumenta la mateixa CITCO.
L’article és allargassadíssim, però n’extrac açò: “El proceloso universo de las radicalizaciones incluye otras muchas modalidades que son fuente de temor para la sociedad, tales como el extremismo político de izquierda o de derecha, las bandes latinas, el racismo, el odio contra los homosexuales o contra los discapacitados, solo por mencionar algunos”. Em sobta força perquè, posar en el mateix sac opinions polítiques, amb altres activitats notòriament delictives, com bandes llatines, racisme, l’homofòbia o l’odi contra els discapacitats, són al meu parer ganes de fotre el personal. Per tant, no té res d’estrany que col·lectius a què es demana col·laboració hagen mostrat la seua reticència, quan no el seu rebuig, perquè participar en eixos grups com a delators, posant en risc la privacitat de les persones, famílies o grups, és sens dubte una enorme responsabilitat.
Amigues i amics, rojos i republicans, separatistes i antisistema, fusterians columnistes i opinadors: compte amb els que ostenten el poder, perquè deixant de banda la raó, al socaire del pragmatisme, estan segurs de tot com deia Fuster. Endemés els Ajuntaments, que estan participant de manera experimental en la conjunció dels grups des de novembre de 2016 de la mà de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies, que en són quinze a tot l’Estat, s’inclouen les ciutats nostres de Castelló i València. Hauran de mirar-s’ho ben bé per tal de deixar en pau l’educació i la sanitat, així com altres col·lectius de la societat civil, els quals tenen opinions divergents i altres maneres de veure el problema; tot i que com asseguren des de el Ministeri de l’Interior i el CITCO, la informació hi serà confidencial, emparada en fórmules absolutament legals, i no haurà d’eixir-se’n dels grups que s’hi preparen.
Com que a banda de masoquista impenitent sóc també un paranoic irredempt, vos deixe amb l’Estellés i la seua La rosa de paper:
“…Fins que un dia d’aquells dies/ va manar l’Ajuntament/ que fos cremada la rosa/ perquè allò ja estava bé./ Varen regirar les cases: la rosa no aparegué/ Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res/ Però com una consigna, circula secretament, de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.
