La decisió del grup parlamentari basc de pacte amb el govern sobre els Pressupostos de l’Estat ha estat considerada, per alguna gent, com “fer política”. Fins i tot en àmbits del valencianisme polític s’han conegut comentaris en eixa línea. Es tracta, doncs, d’una opinió que implicaria un pacte a canvi de compensacions econòmiques. La veritat és que el fet que comentem ens porta a una sèrie de consideracions de fons.
El fet no es pot valorar al marge del context en el qual es produeix i tampoc sense tenir present la situació del país basc després del lliurament de les armes per part d’ETA. Les primeres consideracions a tindre en compte es desprenen de la corrupció que afecta el partit del govern i el seu president. No estem en una situació de normalitat democràtica, puix, amb independència de les actuacions judicials, estan les responsabilitats polítiques per acció i omissió. Abundar que tot és una qüestió de diners, de treure profit de la precarietat del govern, no fa més que generar en la consciència social l’idea que una cosa és la política i una altra ben diferent, l’ètica, de manera que es deixa la darrera per als llibres i les teories.
Tanmateix, caldria afegir que no ha existit el més mínim procés deliberatiu en el tema. El govern ha fet els seus pressupostos sense cap debat sobre objectius ni prioritats amb els altres i la ciutadania i sols quan ha vist que no comptava amb els vots ha negociat per les altures. S’ha fet política, sí, política de dretes, i s’han comprat uns vots. On hi és l’ ètica? Al calaix, sense cap dubte. Des d’altra perspectiva, resulta més que cridaner que precisament un partit que tradicionalment ha fet de la qüestió basca el seu objectiu central ara s’oblide dels presos i d’altres coses.
Tot tenint clar que el País Valencià, oficialment comunitat autònoma, està patint, per part del govern central, una situació injusta i que, a més a més, arrosseguem un dèficit producte de la dilapidació i la corrupció, llavors la coherència i l’ètica són els components d’una altra forma de fer política, una política diferent. L’exemple del PNB no ens val, perquè, tanmateix, és una mostra d’insolidaritat amb els altres pobles de l’estat, com el nostre, que estan marginats fiscalment.
No cal, doncs, donar-li més voltes. No estem davant d’una simple qüestió de ser oposició sinó de marcar diferències de calat i alternatives davant d’un executiu que ha ignorat la corrupció i que representa els interessos dels mercats i del món financer.
