El metge Joan Serrano va ser arrestat al Port d’Alacant i va passar al famós Camp dels Ametllers. Després, anà a les presons d’Oriola, Alcoi i València i va sortir en llibertat el 1944. Al seu procés, per “rebel·lió militar”, van estar presents els testimonis de ciutadans addictes a Franco de Dènia i d’altres llocs, tal com figuren als documents que formen part de la donació de la família a l’arxiu de la ciutat. Al cas que ens ocupa, el del metge Serrano, és de justícia fer públics els noms d’aquelles persones que, vinculades a la dictadura, van donar la cara i testificaren a favor Serrano. Els autors d’aquells testimonis restaren en l’anonimat. El seu gest els honra i, malgrat que ja no són presents, els seus descendents tenen el dret a saber allò que feren complint un deure d’amistat.
Hem de situar-nos en el moment de l’immediata postguerra. Els odis, ressentiments i la repressió estaven en un punt àlgid. Parlar a favor del perdedors i, a més a més, fer-ho en paper i davant de l’autoritat exigia valentia i honestedat. El metge Serrano havia estat capità del bàndol republicà i, com sabem, els vencedors no solien diferenciar puix, per a ells, eren rojos i criminals. Ara estem recuperant la memòria històrica, aleshores, rescatar coses oblidades arrossegades pel vent, com va dir Günter Grass, és fer justícia.
Tots els testimonis coincideixen a constatar com, des del 18 de juliol de 1936 fins la primavera de 1937, Juan Serrano Pons estigué com pediatra al centre de la Gota de Llet de València i que marxà, per ser de la seua quinta, al front, on continuà com a metge. Entre els escrits que tenim hi ha alguns prou significatius. He triat uns quants fragments que trobe força interessants.
Luis Devesa Alonso, afiliat a FET i de les JONS, exsecretari del servei i investigació de l’esmentada organització, va dir: “Su conducta inmejorable, su moralidad buena y sus sentimientos de elevado espíritu de hermandad y humanidad, puesto que, cuando solicitaron de él ayuda por el lugar que accidentalmente ocupaba, les complació en todo cuando estuvo a su alcalce, sin preocuparzse de su idelogia… Casos concretos existen en esta ciudad en los que, si no hubiese sido por su intervención, los resultados habrían sido funestos”. Igualment, en un sentit semblant ho fan Romualdo Català Guarner,”abogado, exenlace del comité de la quinta columna de Valencia, con los alceres”; Sebastian Ibiza Moll, de FET i de les JONS; José Sancho Miralles, guardia municipal; Juan Ivars Ferrer, qui com “adicto al Glorioso Movimiento” manifestava que Serrano, com a capità metge, “conocia perfectamente a todos cuántos simpatizábamos con la causa Nacional-Sindicalista y era nuestro amparo, pues siempre que se nos denunciaba e iban a cometer con nosotros cualquier salvajada, empleaba todos los medios, exponiendose más de una vez a sufrir un serio percance, y nos ponía a salvo”.
El cap de la policia municipal afilat a FET i de las JONS, Vicente Grimalt Mengual de Dènia, declarà: “Son muchos los hijos de esta ciudad, entusiastas defensores del Glorioso Movimiento Salvador de nuestra Patria, que solicitaron su apoyo por el lugar que accidentalmente ocupaba y les atendió incluso arriesgándose”. Als noms esmentats cal afegir: Juan Sabino Martinez Ortix, agent judicial de l’Audiència d’Alacant i membre de la Santa Hermandad de Cautivos por España (carnet núm. 1212); Diego Ivars Perles, consignatari naval; Lluís Salor, de Vergel; Miguel Ferrando, guàrdia civil retirat; Blas Llopis, presbiter; José Rico d’Alzira; Ramón Sancho Martinez de València, i Romualdo Esteve Cuello.
He reproduït, en castellà, tal com estan redactats i amb els mateixos caràcters, els papers d’algunes de les manifestacions fetes. Cal dir que eren a favor d’una persona que milità al PCE, condició que no haurien d’ignorar els declarants. Aquest cas és un exemple que evidencia, una vegada més, com, fins i tot dins de les files franquistes, hi ha havia gent que no trobava justificable la dura repressió i l’extermini dels vençuts, puix coneixien alguns dels empresonats i els consideraven “de conducta intachable”.
