Al vestíbul del MUVIM els ciutadans podem veure una mostra de fotografies de la jornada del Nou d’Octubre del 1977. Es tracta d’una col·lecció del material que aleshores van produir uns fotògrafs valencians i que unes setmanes després formaren un fullet que es va vendre als quioscs de premsa. D’entrada cal qualificar com positiu el fet, puix cal recordar aquestes dades i les circumstàncies que aleshores es van donar en aquell clima postelectoral, que obriria la perspectiva d’estatut d’autonomia per la qual havíem lluitat.
L’exposició està composta per tres blocs: el dedicat a la marxa per l’autodeterminació, el de la processó cívica i, finalment, el de la gran manifestació de la vesprada. La primera va estar una iniciativa que s’havia fet des de feia uns pocs anys, que recorria diverses comarques del país per acabar al Cap i Casal; tenia doncs una marcat caràcter reivindicatiu. La segona era la marxa que actualment coneguem i que llavors, estava impregnada per l’establishment, amb les autoritats encara franquistes, puix no s’hi havien convocat encara eleccions locals, amb tota la parafernàlia corresponent. Quant a la manifestació de la vesprada, fem un punt i a part i seguim parlant-ne.
Doncs bé, les eleccions del 77, sobre les quals en anteriors ocasions ja he comentat alguna cosa, van donar una victòria a Madrid de la UCD, presidida per Adolfo Suárez, i que era una coalició de partits entre els quals figurava el Partit Democràtica Liberal de Burguera i Muñoz Peirats, mentre que al País València va ressuscitar amb força i majoria el PSOE, malgrat que durant de la dictadura havia hivernat. El cas és que des del PSPV, que no hi havia guanyat cap escó, fins a l’esquerra revolucionaria va haver-hi un procés de converses i acostament per encetar una campanya proestatut, opció que era compartida per Burguera i la seua gent. La idea de convocar una gran manifestació va sorgir dins d’eixe conjunt. Llavors, dins d’eixe espai, i des del primer moment, pensàrem que calia que el Plenari de Parlamentaris tinguera un paper actiu i protagonista davant de Govern de Suárez.
El Nou d’Octubre era el moment idoni, i a la seu del PSPV del carrer de l’Almirall, setmanes abans, es va formar una comissió que va ocupar l’organització. Jo hi vaig estar en representació del meu partit l’OEC, i entre altres hi eren: Jarabo Payà, d’Aliança Popular; Paco Burguera; Emèrit Bono (PCE); Javier Sanz (PSOE); Paqui Llopis (PTE); Vicent Soler (PSPV); Carles Dols (MCPV)… Elegiren un espai d’arribada que, com es veuria després, es quedaria menut. El parlament seria llavorat per la comissió sobre un esborrany de Burguera, i el llegiria Joaquin Ruiz Mendoza, president del Plenari, i la bandera de la capçalera serien les quatre barres. Algú proposà que als dos extrem hi haguera el blau, però això es descartà.
Em resta aclarir dos cosetes: Miquel Ramón Izquierdo, alcalde de l’Ajuntament, no va poder estar-hi a la capçalera, si bé es cert que ho va intentar; jo mateix li vaig dir que no podia estar-hi, ja que no ha venia d’una elecció democràtica i a la pregunta de “¿Donde me puedo poner” li vaig respondre des la sisena fila on vostè vulga, com qualsevol ciutadà”. Segon aclariment: malgrat l’esperit unitari, que ara ha estat destacat per la premsa i alguns comentaris que he escoltat, va haver-hi prou tensió i, al final, alguns baveres van agredir altres manifestants i un periodista . Fins i tot, al moment del parlament, grups de portadors dels blau intentaren pujar dalt de les escales del pont on estava la tribuna i es produïren situacions de certa violència verbal…
Si calen més detalls quedem encara prou gent que pot donar testimoni i fe d’aquella jornada; unitària, sí, i potser un poc confusa, com remarcaria Fuster. El fet és que en eixe moment es va encetar el camí cap a l’autonomia, amb els resultats que uns i altres coneguem, però amb valoracions en ocasions contradictòries, per cert.
