Com regalimen baves de fruïció incontenible els mitjans públics i privats pancastellanistes a l’hora de difondre desgràcies i patiments de la Catalunya díscola! Dreta i esquerra descriuen paràboles vultúrides abans d’abatre’s, en picat i famolenques, sobre la gasela ferida. Amb quin plaer no dissimulat titulen calamitats i obrin periòdics i noticiaris addictes a les tesis de tants il·lustres pensadors nacionalistes! Retornen, amb plena vigència predadora, les amables frases de Quevedo (1640): «En tanto en Cataluña quede un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerra». La perspicàcia del lector no extrau desitjos subliminars de pau i concòrdia en la rotunda frase? Quanta poesia fraterna des del costat de l’autèntica i única Espanya! I quant d’afecte desprén el joiós advertiment de Ramiro Ledesma (1931): «Si una mayoría de catalanes se empeñan en perturbar la ruta hispánica, habrá que plantearse la posibilidad de convertir esa tierra en colonia y trasladar allí los ejércitos del norte de Africa. Todo menos… lo contrario». Com podem interpretar la interrogació que Felipe Acedo Colunga formula en L’any del Senyor (1952)?: «Ustedes creen que hemos hecho la guerra para que el catalán vuelva a ser de uso público?». No obstant això, la solució més intel·ligent la proposà Leopoldo Calvo Sotelo sense que les galtes li encengueren vermellors delatores de supremacies (1983): «Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español». L’any següent, Felipe González, referència exímia del nacionalista espanyol diagnosticava: «El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán». També Azaña declarà que preferia Franco abans que els catalans posaren dificultats en la idea d’Espanya… Ah, caram, ara resulta que, segons la percepció de la progressivitat espanyola, és preferible la violència que mata persones al sentiment pacífic!
Rajoy va decretar ipso facto una disposició per a impulsar la fugida immediata d’empreses de Catalunya. Ara, quan l’article 155 ha deixat en carn viva les institucions de Catalunya, demana que tornen. De manera que, satisfets i exultants per l’èxit de la maniobra que actua sobre una meitat, més o menys, de la població, qui no diu que intentaran l’assalt final a la Catalunya desprotegida?
En fi, ja veieu el resum: generositat, comprensió, galanteria i benevolència. Positives actituds generadores d’endorfines impulsores d’amor etern. Què no? Mireu com es freguen les mans quan veuen que el poder de l’Estat imposa la llei del més fort i colpeja el rebel inerme. No poden dissimular el plaer i l’orgull que els indueix a un èxtasi que només Bernini podia representar en marbre de Carrara.
