Per a aturar el procés l’Estat ha comptat amb la força i amb les complicitats, cas de la gran majoria de la premsa i les altes instàncies europees. Els errors dels dirigents del procés, per altra banda, han estat fruit del subjectivisme amb el qual s’han pres les decisions, cosa que els situa a hores d’ara sense eixides viables a curt termini. He de dir que la reacció de l’Estat no em sorprengué, tenia, però, dubtes sobre quina podia ser la reacció de la patronal, de les empreses, puix que no es pot ignorar la connexió estatal de les empreses i la seua dependència mercat. Pel que fa a Europa, quan estaven vives les imatges de l’1 d’octubre, vaig observar a les xarxes socials com alguns feien “porres” sobre quins serien els primers estats a reconèixer la república independent, ai quina ingenuïtat! Falses expectatives, subjectivisme. Els estats existents funcionen, i a la UE els estats membres tenen interessos i, sobretot, compromisos.
Tot i coincidint amb la condemna de la repressió i els empresonaments, cal afegir al 155, a més de les seues conseqüències directes, els efectes col·laterals, puix que estan presents i no els podem ignorar. El primer és manifest: la força està de part del bàndol central, i la causa de les identitats perifèriques, no sols a Catalunya, es veurà afectada negativament, almenys a curt i mig termini. Resulta, doncs, prematur encertar eixides, i encara més pensar que seran favorables a les reivindicacions identitàries, aleshores, ni el reformisme més coherent ni, òbviament, el trencament com pretenia el procés, semblen estar en millor situació. Pel que fa al valencianisme, tant el que aposta per un nou model d’Estat, així com pel que voldria una via sobiranista, les coses estan d’una manera que no semblen fàcils. Igualment, per als reformistes del centre peninsular, aquells que veuen una sortida en un federalisme coherent, que llavors són un potencial aliat, tampoc bufen vents favorables, de manera que la perspectiva d’una aliança per a tirar del govern el PP de moment s’ha esfumat.
En una situació així, del dia a dia, amb la visible tergiversació informativa, en la qual l’opinió ciutadana està mediatitzada per periodistes i tertulians que són el suport incondicional de l’espanyolisme (els de la TVE 1 s’emporten la palma), caldria poder escoltar opcions més raonades de pensadors, filòsofs, experts… Resultaria desitjable no caure en la contínua escalada emocional, cosa bastant difícil, ja que cap dels bel·ligerants està disposat a cedir. Vénen al cas aquells versos de Salvador Espriu quan demanava allò de “fes que siguen segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre les raons i parles diverses…”.
Possiblement hi ha veus silenciades o en silenci. Els efectes col·laterals estan a tot arreu, ens condicionen, i necessitem fer un esforç per aclarir-nos, puix que no solament està en xoc l’eixida del laberint a Catalunya, sinó la de la resta de tot l’Estat, i el nostre cas, especialment, perquè compartim espai cultural i desitjos d’autogovern. En aquesta circumstància tan complicada, resulta més fàcil diferenciar allò que no cal fer d’allò altre que caldria fer, sense dubte, doncs, s’imposaria el fet de fugir del subjectivisme i raonar més per part de totes les alternatives implicades.
