Recordeu quan el gran Chiquito de la Calzada emprava la paraula fistro per a qualsevol concepte? Aquell mot constituí un fenomen lingüístic inèdit i gairebé de caire filosòfic. L’humorista encunyà un vocable que no significava res però que es podia aplicar a tot. Sembla que aquella fita filològica no només arrelà entre el populatxo, sinó que ha deixat un llegat entre persones que són les que ens controlen les condicions laborals, la sanitat, les pensions, el benestar social, les infraestructures viàries, etc.: ELS POLÍTICS (amb l’aquiescència dels bancs i l’IBEX 35).
Òbviament, amb açò no m’estic referint estrictament a l’ús de “fistro” per se sinó a l’ardit retòric consistent a escollir una paraula clau, gastar-la fins a buidar-la del significat primigeni i així poder-la aplicar com un ungüent de consistència ben espesseïda a qualsevol qüestió o fins i tot per crear problemes on no n’hi ha. És tot un artefacte nascut de la candidesa humorística de Chiquito però que dins del Parlament i altres espais legislatius s’ha transformat en un monstre de dimensions incognoscibles. Amb quina mena d’enginyeria retorçuda han pogut adulterar aquesta criatureta chiquitistaní?
Cada cert temps els polítics (amb l’ajut inestimable de la premsa) posen de moda una paraula que esdevé un tipus de comodí que sentim fins a la sacietat perquè sembla l’abracadabra per a desacreditar l’adversari i que acaba sent un auxili molt socorregut quan un contrincant es troba acorralat en plena lliça dialèctica. Aquesta tàctica la sentírem en el seu moment amb el vocable Venezuela i últimament amb Catalunya, separatisme o independentisme, totes aquestes molt útils per liquidar discussions i, de retop, esquivar qüestions candents o desviar l’atenció de les pròpies misèries. Com veieu, aquesta estratègia bèl·lica és tan versàtil que fins i tot serveix com a cortina de fum.
De tant en tant, també veiem que la tècnica no coneix límits quan es banalitzen conceptes que haurien de mirar-se amb més respecte pel nombre de víctimes que ha deixat en la cuneta. Per exemple, quan s’ataca algú amb un ús escandalosament despreocupat del terme feixista. Una visita guiada a Mathausen no li vindria malament a més d’un.
Darrerament, un verb i els seus derivats són les noves víctimes de la corrupció semàntica: adoctrinar. Ja sona natural llegir-los i sentir-los a la mínima de canvi. El pitjor de tot és que l’abús del mot i els seus derivats afecta un col·lectiu assenyalat directament com a boc expiatori de tots els mal del país: els docents. Ara resulta que el cos de mestres i professors som els principals encausats en tot aquest terrabastall que assola el panorama polític. Mare de Déu!
Però, abans de res, analitzem els dos significats de l’entrada adoctrinar que arreplega el Diccionari Normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:
1. v. tr. Instruir (algú) en el coneixement d’alguna matèria o d’alguna ensenyança.
Sí, els professors adoctrinem en aqueix sentit. Tractem de ser els portadors dels coneixements que la xicalla necessita per poder projectar-se al món, de dotar-los de les eines indispensables per poder desenvolupar autoafirmació amb què obrir-se camí en una societat en continua transformació. Aquesta faceta ens obliga també a nosaltres a anar reciclant les nostres aptituds, a restar amb els ulls ben oberts davant un món tan canviant que exigeix de contínua adaptació i readaptació com no havia succeït mai en la història. Un dels nous gran reptes que encarem és precisament que la informació ens sobra i ens satura. Tant és així que ara la qüestió ja no rau tant a adquirir el coneixement com a saber garbellar el que és fidedigne del que no, a rescatar la veritat enmig d’una immundícia de fal·làcies. I, en aquesta comesa, els docents tenim l’obligació implícita d’ensinistrar-los a dur el timó perquè no s’afonen en una bassa d’ignorància revestida d’aparença de veracitat. Tot apunta que els ensenyants ens estem transformant en pont al coneixement més que no pas en transmissors del mateix i això ens obliga a polir una agudesa que no emana sempre dels llibres ni del material que haguérem d’empassar-nos per a les oposicions.
v. tr. Inculcar (a algú) certes doctrines o certes opinions.
Aquest és el nou sentit amb què ara ens assenyalen amb dit acusador des de diferents fronts i que a molts ens provoca hilaritat i indignació alhora. No deixa de ser una veritat diàfana que tots els mestres i els professors, com tot ser humà, tenim el nostre corpus ideològic i que hi ha ocasions en què deixem entreveure el plomall. Recorde perfectament que jo he tingut mestres i professors d’esquerres i de dretes, creients i ateus, sindicalistes i devots a la patronal, nacionalistes i no nacionalistes i de totes les gammes de qualsevol espectre imaginable. Als docents, en aqueix aspecte, cal entendre’ls com una entitat individual fruit del seu rerefons vivencial, com ocorre en qualsevol ofici. Però no podem perdre de vista la clau: som docents. Això implica que tenim al nostre càrrec dos o tres desenes de xiquets o adolescents per aula, en una classe que rara vegada arriba a l’hora de temps amb un programa a complir. I gran part d’aquest temps lectiu el dediquem a apaivagar conflictes humans que sorgeixen arran d’una societat que ha començat a decréixer el respecte a la figura del professor (actitud que moltes vegades ve potenciada de casa), d’unes criatures tendres que moltes vegades s’enfronten al drama de viure en famílies desestructurades i que viuen mancats de pautes existencials per les quals guiar-se, d’animetes que assimilen de manera errònia valors que els transmeten la televisió i molts mitjans audiovisuals on es devalua el valor de l’esforç i sols es busca el reconeixement fàcil com a paradigma d’èxit social. I als ensenyants ens toca fer de força catàrtica de tot aquest seguit de problemes socials amb nens que provenen d’ambients d’allò més multicolor i que, a voltes en sinergia, formen un còctel molotov en classe. Més reunions amb pares, claustres i totes les tasques que hem de desenvolupar fora de l’aula… D’on podem traure temps per adoctrinar?
Així que, benvolguts polítics, deixeu ja d’usar la paraula adoctrinar amb el significat de fer lobotomies als infants. Les lobotomies els les fan altres vectors que són els que hauríeu de controlar amb més de mirament. Els mateixos vectors que després actuen quan els alumnes ixen del centre i desfan tot el treball que maldem per imbuir dins l’aula. Com quan per exemple veuen en la televisió o la premsa uns fistros de polítics que exhibeixen un comportament penós debatent a l’hemicicle i que després ens acusen a nosaltres d’adoctrinar. Vosaltres sou qui calumnieu quan crideu a perseguir, denunciar i condemnar els professors que afavoreixen idees i partits quan heu estat finançant durant tants anys universitats catòliques, col·legis de l’Opus, dels Legionaris de Crist, etc. Vosaltres sou incoherents pregonant-vos adalils d’emparar el ciutadà perquè desenvolupe esperit crític mentre que aproveu subvencions a aquests centres religiosos i de segregació per sexe. Vosaltres sou qui manipuleu traient un suposat mapa dels Països Catalans al Congrés afirmant que procedeix d’un llibres de text quan en realitat és un mapa del domini lingüístic extret d’un atles. Vosaltres sou qui realment féu servir els periòdics, les ràdios i les televisions per adoctrinar la ciutadania intoxicant-la amb una informació sesgada i impúdicament ideologitzada.
L’autèntic moll de l’os no és que nosaltres adoctrinem, sinó que teniu ansietat per apoderar-vos de les institucions educatives per ser vosaltres qui adoctrineu la població segons els vostres interessos. Benvolguts fistros polítics, ateneu els vertaders problemes socials; però com que això s’està tornant un impossible, almenys deixeu descansar la paraula adoctrinar una estoneta.
